"La classe neutra": una versió de "L'auca del Sr. Esteve" a la Muntaner

Crec que l'adjectiu escollit per al títol de l'obra ho diu tot: "neutra". En l'obra no hi ha grans emocions, no hi ha conflicte expressat físicament, sinó que tot és contenció, tot és un gran conflicte social envolcallat per una monotonia que es podia respirar de cap a cap del teatre.

Un ambient rústic, uns personatges consevadors, un discurs lent, una música encara més lenta, una processó religiosa genial que fa de metàfora brillant, i uns personatges correctes.

No s'hi pot fer més, l'argument predictible no ofereix, aquí, massa malabarismes, ni tampoc crec que n'hi hagi la intenció.

La incorporació al grup, que ja havia vist l'any passat a Arenys de Mar amb l'obra "Nora", de cares noves i conegudes, dóna més presència a l'obra, com més professionalitat. Si bé no tots els actors/actrius són professionals, aquesta vegada tots han estat a l'alçada i han presentat un muntatge molt digne i honest.

Com a protagonista, Santi Ricart, fa un paper extraordinari, no dóna més perquè l'obra tampoc li ho permet. Aquest noi, que ara veiem a la sèrie "Zoo", ho fa molt bé i sembla molt més jove del que és.

També la Gemma Sangerman, que ja va demostrar un gran talent protagonitzant "Nora" és una gran actriu i compleix com a esposa interessada i sense sentiments.

Qui no podia evitar fer escapar alguna rialla al públic és el Francesc Casanovas per culpa de la inèrcia de les seves aparicions a "Polònia". Jo no l'havia vist abans en un teatre i trobo que també li va.

L'obra està molt calculada: la il·luminació, la música, etc. tot conflueix a crear un ambient de monotonia, de no sentimentalisme, de fugida de la passió que tempta... Realment, et vénen unes ganes de viure i de trencar amb tot, tal i com ho feren, en aquell tombant de segle, els artistes modernistes!

"Boscos endins"

"Boscos endins" em va agradar però no em va fer vibrar. És un musical basat en els contes de sempre (els dels Germans Grimm), però amb alguns canvis importants.

Si ve la primera part segueix l'argument real dels contes, a la segona, els personatges es revolten i actuen segons les seves pròpies idees. La cosa, per tant, ja no és tan idíl·lica i es complica.

Es mostren actituds humanes a través dels personatges, i això és original i sobte a l'espectador. Per exemple, es fa estrany que el príncep sigui infidel, oi? O potser no. Bé, tan se val.

L'escenografia, el vestuari, les màscares i el maquillatge em van agradar molt. Sobretot les casetes plegables, que permeten explicar els contes de forma simultània.

El personatge més aplaudit fou la caputxeta, i amb raó, perquè va fer una actuació fantàstica. La bruixa també, però no fou tan aclamada. Val a dir, a més, que el Carlos Gramaje, que fa de llop i de príncep, està molt més atractiu fent de Saïd a "Mar i Cel," que no pas aquí, tot i que el seu personatges estan molt ben aconseguits.

El cas és que el que més recordaré d'aquest espectacle serà l'atac de riure que vam tenir amb la Roqué. Seiem a l'amfiteatre, força endarrere, i volíem canviar de lloc a mitja primera part, i anar a un parell de seients de la segona fila que estaven lliures. Jo no ho veia clar, ens feia vergonya passar per allà al mig, i quan la Roqué es va aixecar vaig tibar-la endarrere, la butaca es va plegar i va caure de cul a terra!

No podíem parar de riure, ploràvem i el mal de panxa era terrible. Per sort, només les dues noies del costat van notar que alguna cosa ens passava...

Per acabar la crònica, una recomanació: si aneu a algun teatre del Paral·lel, us recomano que, abans, passeu pel "Quimet" un bar-celler molt bonic, on fan unes tapes impressionants amb vins de tot tipus (al carrer Poeta Cabanyes).

"El Llibertí": es pot definir la "Moral"?

Dijous passat, al Poliorama, vaig poder gaudir d'una hora i mitja de bon teatre. Una comèdia de text filosòfic, que captiva, que et fa estar atent i no perdre el fil de les argumentacions. Alguns parlen de "vodevil filosòfic", d'acord.

Els personatges de l'obra es mouen amb gran ritme i dinamisme, amb frescor, alegria i sense complexes. Van guarnits amb vestits fastuosos, de colors vius, de l'època dels grans pensadors francesos del s. XVIII: Denis Diderot (el nostre protagonista), Jean-Jacques Rousseau, Voltaire, etc.

El leimotiv de l'obra és trobar una definició adient per a "Moral". Diderot és l'encarregat d'explicar aquest concepte a l'Enciclopèdia i, a partir de les situacions personals i anècdotes que viu en el present, durant l'estada a la casa de camp d'una amiga de l'alta societat, reflexiona i filosofa, sense arribar a trobar mai les paraules justes per definir un concepte de tal envergadura filosòfica.

Depenent de la situació o el cas, Diderot tergiversa els arguments, arribant, fins i tot, a contradir el que ha dit poc moments abans. La reflexió, d'aquesta manera, queda equilibrada, no podem dir, explícitament, que hi hagi un posicionament absolut sobre el comportament i la moral dels personatges. L'obra busca obrir la ment, pensar i decidir lliurement per un mateix.

L'obra té molta força perquè, tant en Ramon Madaula (Diderot), com Laura Conejero (Madame Therbouche), hi fan un interpretació brillant. Madame Therbouche és una dona maquiavèlica i misteriosa que, amb l'excusa de fer un retrat a Diderot, el sedueix i amaga secrets. Captiven el públic amb la sensualitat continuada, la seducció de les paraules i el gest, d'aquelles que, gairebé, et fan empassar la saliva i tot.

Diderot, que es passa tota l'obra dalt l'escenari, és un personatge que actua, segons ell, amb llibertat, fent el que sent, sense mentir, justificant la seva conducta amb raonaments propis. No obstant, per justificar l'opinió sobre els fets d'altres a qui ell estima, els raonaments són clarament oposats. I el que servia per defensar una cosa, ara ja no funciona i cal buscar nous arguments.

Segurament la dona, encarnada pels personatges femenins d'edats diverses, acaba tenint un paper més destacat de poder. La dona és més subtil i refinada de sentiments que l'home, vist com a més animal i més màquina.

Els acompanya Marta Millà (sí, sí, la de "Cal Brinco") en un paper molt còmic i entranyable, com a esposa de Diderot, que interpreta amb gran encert.

Cal remarcar, també, la interpretació d'unes joveníssimes Nausicaa Bonnín i Paula Vives que amenitzen l'obra amb la seva picardia i pressumpta innocència. La Nausica, segurament, té un pes més gran a l'obra i demostra més experiència dalt l'escenari.

En definitiva, que vaig passar una estona molt agradable.

Sobre el mateix autor d'aquesta comèdia, Eric-Emmanuel Schmitt, s'està fent a La Villarroel l'obra "Variacions enigmàtiques" que, ben aviat, espero poder anar a veure.

"La Plaça del Diamant": 4 hores al TNC

No ho havia previst. Quan ja pensava que no aniria a veure el nou clàssic del TNC, la Roqué em regala l'entrada a l'últim moment! Doncs gràcies i cap allà!

La novel·la em va captivar, la pel·lícula em va emocionar i l'obra de teatre... se'm va fer una mica llarga, però, en general, em va agradar.

El teatre era ple a vessar. Molta gent gran, d'aquella especialitzada en fer de comentaristes de l'obra en directe. "Mira!", "És aquella de...", "La que surt a...", "Està més grassa, no?"... També n'hi ha alguns que fan el lloro, sí, sí, quan els emociona una frase o els fa riure, la repeteixen al peu de lletra, i ben alt. Se'ls escapa i no se n'adonen, com si fossin a casa davant el televisor.

També hi havia el sector "lectura obligatòria de Batxillerat", que anaven amb el profe, oi Roger? Aquests es van comportar força, calia estar atents, ja que així s'estalviaven de llegir el llibre...

Per acabar la introducció del públic, cal destacar el tema "tos". Com tots sabem, si sentim tossir algú, sovint se'ns encomana. Doncs, la cadena va començar i al final un, que ja n'estava fins als nassos va dir en vulgar "A estossegar al carrer!". Així mateix... jo no m'ho podia creure.

I, esclar, tot això descentra una mica. Sort que l'escenari et crida. El muntatge és espectacular: edificis, carrers, vehicles, motos, bicis... Una bona recreació d'ambient, però, tot i el gran esforç, personalment, crec que no queda ple. Els actors i actrius es fan uns bons tips de córrer amunt i avall per crear moviment i dinamisme, però hi ha molt espai buit i una certa sensació de "quiero y no puedo".

La Natàlia (Colometa), amb Silvia Bel, resulta un personatge bastant creïble. És un personatge que arrossega una tensió continuada, mai satisfeta, sempre patint. La Rodoreda, quan va escriure l'obra la va clavar. Un personatge producte del seu temps, fruit del moment històric, que lluita, que s'enfonsa i ressorgeix, però mai es pot dir que sigui feliç, sinó conformada amb la vida que li ha tocat viure.

(Continuarà...)

"Intimitat" em va fer com ràbia...

Fa una mica més d'una setmana vaig anar a la Villarroel a veure "Intimitat". Sempre m'agrada seure ben endavant, per veure bé les cares dels actors i actrius, i poder apreciar millor les expressions. Aquesta vegada, però, no va poder ser, i vaig haver de seure bastant enrere i al pis de dalt...

L'obra representa la crisi personal d'un home (Xavier), d'uns quaranta anys, que vol deixar la seva dona i els seus dos fills. Cansat de suportar la vida que ha portat amb la seva dona, immers en una crisi existencial i professional, i decidit a viure una vida diferent, "Intimitat" ens vol donar la visió, unívoca, d'aquest personatge que es mostra despectiu, egoïsta, egocèntric i excèntric i que, per això, fa com molta ràbia.

Joel Joan interpreta aquest protagonista, de personalitat tan complicada, però en algun moment m'he perdut perquè no sabia on acabava el personatge i on començava l'actor. No sé, com que els personatges feien servir un llenguatge molt col·loquial, fins i tot vulgar en alguns moments, semblava més aviat una "conya" entre amics. També perquè hi havia parts força còmiques i que els actors acabaven estripant fins a l'extrem.

Personalment, la interpretació que més em va agradar fou la de la Clara Segura. Tot el que fa, ho fa bé. Quina sort! El paper de parella resignada, però moderna i intel·ligent, que ignora la cara que amaga el seu marit, les seves infidelitats i el poc respecte que ell li té, el desenvolupa de forma magistral.

Doncs sí, surts pensant "Quin tio!", i et fa ràbia perquè, en el fons, el tio és graciós i es guanya els amics i sembla com si tothom l'admirés i se l'estimés, encara que sigui com és.

Crec, però, que l'èxit de l'espectacle és la qualitat del text. Hanif Kureishi tracta sovint aquests temes de doble moral, de les relacions personals, de les debilitats i de les crisis existencials, que ell mateix ha viscut en la pròpia pell, com és el cas d"Intimitat".

Teatres de Barcelona

(Teatres de Barcelona sobre el mapa - en construcció)

Tagzania: marionalinares

Els Pastorets de Berga, aires nous

El dia d'Any Nou, primer dia del 2008, em vaig armar de valor i, vencent la ressaca de la nit anterior, vaig anar a veure Els Pastorets de Berga, originals de El Bressol de Jesús de Frederic Soler (Serafí Pitarra).

A dalt del galliner del Teatre Municipal, amb una calefacció superior als 30 graus, em vaig ficar de seguida a la primera escena: "Revolta infernal".

Hi ha moltes coses que han canviat en aquests pastorets. Des de l'any passat, la direcció ha passat a mans d'en Frederic Roda i els canvis han estat notables i, jo diria, que amb gran encert. Els Pastorets d'ara, duren molt menys temps, s'ha passat de 4 a 2 hores (entreacte inclòs). S'ha ampliat l'escenari, potenciant així els canvis ràpids d'escena, amb varietat d'entrades i sortides, sense haver d'obrir i tancar cortines.

El fet que sigui una obra més curta, ha fet possible un treball molt més intens amb els actors. Estàvem acostumats a una cantarella contínua que fins i tot feia perdre el sentit del contingut. Actualment, s'assaboreixen més els diàlegs, les accions, els detalls d'interpretació i la part còmica o humorística de l'espectacle. Ara, quan fa riure, tothom riu. Abans, tot quedava tan difuminat i era tan llarg, que encara que hi havia moments de gràcia, no acabaves de riure mai del tot.

Enumero algunes novetats de l'obra, per a qui se'n vulgui fer una idea: l'inici amb el Satan penjat del sostre en un "gronxador"; el fet que una dona faci de Llucifer; el joc del Satan amb el titella (per cert, preciós); el casament d'en Garrofa celebrat amb un àpat popular; el nas d'en Garrofa ja no és un nas amb la goma de pollastre típica, sinó més aviat, el cap sencer d'un "pollastre-pallasso"; el nen Jesús del bressol amb flames ja no surt despegant com un coet, simplement no surt; etc.

Per altra banda, tot i retallar dràsticament el text, s'han recuperat fragments del text original, que relliguen el fil argumental de la relació Raquel-Jassè i fan més creïble la història d'amor.

Aquest any, a més, hi ha hagut un treball extra de coreografia. S'han inventat nous balls, de dimonis i de pastors que, segons el meu parer, han estat molt encertats, ja que hi donen un toc molt més tradicional i popular. Els dimonis, més que gimnastes desganats, ara són cucs llefiscosos que es mouen contínuament, s'arrosseguen i martiritzen. Els pastors i les pastores ballen amb energia, amb tossuderia, s'enfilen a la taula, volten, volen, criden, riuen... donen molta frescor a l'obra.

També s'ha tingut cura del maquillatge i la perruqueria, sobretot en els dimonis. Hem pogut veure la nova tendència infernal del cabell "crepat", molt adient, així com l'elaboració de petites obres d'art en les cares dels diables. No crec que ho hagi fet el "Casalets" tot sol, oi?

La música també ha acompanyat les novetats d'aquest any i, malgrat que no hi entenc massa, eren molt alegres i ben trobades. Un detall a destacar és un "solo" de saxo a ritme de jazz dins l'infern, sorprenent. Celebro, per altra banda, que hagin conservat les veus en off del final.

He penjat el cartell del programa en aquest bloc expressament i és que, per primer cop, hi ha un programa d'Els Pastorets amb el repartiment dels actors i actrius, els tècnics, director, escenògrafs, coreògraf, etc. Ja era hora! Ara ja no s'hi valdrà allò de...va, pugem-hi el nen perquè surti una estona, o bé, i si avui faig jo de...¿? Certament, m'han dit que els assajos han estat intensos, que es té cura dels detalls, que els actors/actrius estan molt contents perquè aprenen molt.

Segur que em deixo moltíssimes coses, però espero que hagi quedat clar que els aires nous als Pastorets de Berga han estat molt posititus. Han donat consistència i qualitat a un espectacle d'arrel tradicional que ha sabut combinar el to popular amb una genuïna modernitat.

El teatre era ple a bessar, per alguna cosa debia ser...

Felicitats a totes i a tots!

Per a més informació: Web d'Els Pastorets de Berga

Albert Pla a "La Faktoria d'Arts" de Terrassa

La Roqué va insistir que havíem d'anar a veure l'Albert Pla, i com dir que no a la Roqué? Si no hi havia sopar de teatre, alguna cosa havíem de fer, oi, Júlia?

Així que divendres passat cap a la Faktoria a concert. Reconec que, anys enrere, havia memoritzat cançons senceres de l'Albert Pla, i que m'agradaven prou. Però quan el vaig veure amb aquella pinta, amb una mena de sac lligat amb un cinturó, i des de la primera fila, allò, us asseguro que impressionava.

Tenia cançons que jo no havia sentit mai, però els crits dels seguidors incondicionals del costat ja es van encarregar de dissimular el fet que no em sabés la meitat de les lletres de les cançons.

L'Albert Pla té de bo aquest joc que crea amb el públic, creant un personatge vergonyós, infantil i innocent que, realment, aconsegueix de totes totes.

L'acompanyaven una noia (que semblava embarassada de feia poc) que tocava la caixa, i un fenomen de la guitarra espanyola d'origens clarament agitanats.

En fi, que vam passar una bona estona.

Més info
Faktoria d'Arts