dijous, 18 de setembre del 2008

"Un dia. Mirall trencat" amb Rosa Novell sota la direcció de Ricard Salvat (tot un repte...)

Foto de David Ruano

Ricard Salvat prou que sap el que vol... Com a director teatral és ja "un gat vell", que s'embarca en projectes delicats, íntims i exquisits, només pel seu propi plaer. I per això, en aquest cas, ha reunit "lo milloret" de l'escena artística actual per presentar aquest setembre "Un dia. Mirall trencat" al Teatre Borràs de Barcelona. No em refereixo només a la tria d'algunes actrius excepcionals com la Novell, sinó en la tria de l'equip artístic: la coreògrafa Marta Carrasco, l'escenografia de Jon Berrondo o la música de Bàrbara Granados, entre d'altres. Són ells els que dónen un caire poètic a l'obra, un ambient atemporal amb uns personatges volàtils.

Adaptar els textos de Mercè Rodoreda a dalt de l'escenari no deu pas haver estat una feina fàcil. Per això cal destacar el mèrit de Ricard Salvat i Manuel Molins en l'adaptació d'una novel·la tan extensa i complicada al teatre. La narració dels esdeveniments està molt ben trobada, amb avançaments i feedbacks constants que et fan estar sempre pendent de tot, per no perdre'n el fil en cap moment.

A mi em va agradar força l'obra, sobretot la posada en escena. No hi ha actuacions magistrals, llevat del paper, gairebé estripat, de Rosa Novell. Durant tres hores, podem apreciar molts personatges, cap a una vintena, alguns més creïbles que d'altres, però tots amb ganes i sabent-se partíceps d'una obra especial d'una de les millors autores de la literatura catalana contemporània com és Mercè Rodoreda.

M'ha sorprès la manca de pes del personatge de l'Armanda (Rosa Vila). Segons com, la Miquela (Teresa Sánchez) tenia més protagonisme en el clan de les minyones de la casa, a diferència de la novel·la. Anna Sahun, molt correcte fent de Teresa jove, però potser la parella amb Enric Majó costava una mica de creure. Els nens, espectaculars. La parella Eladi (Albert Alemany) i Sofia (Daniela Freixas) amb la tensió necessària, gràcies a la bona interpretació dels dos.

En fi, que es nota que la feina dura no ha estat el treball amb els personatges, sinó la creació d'un ambient gairebé fantàstic, amb una obra arriscada i plena de detalls resolts amb bon gust, exceptuant alguna cabellera més llarga del compte...

Un granet més de sorra per a l'any Rodoreda, en la commemoració del centenari del seu naixement. Molt bé!