Ja m'havia perdut alguns espectacles de
Tràfec Teatre i aquesta vegada no ho vaig voler deixar escapar. Dissabte al vespre, havia de pujar a Berga, malgrat que la ressaca del sopar i la festa "sonada" del divendres abans pesava, i molt!
A dos quarts d'onze, i pocs minuts, seia en una butaca lateral del Teatre Municipal de Berga (amb el sostre ja remodelat) i a l'escenari la projecció audiovisual d'un home que, entre fotograma i fotograma, variava, mínimament, de vestuari. Lenta transició. De l'aparença inicial d'home sorgien trets de dona, una mutació acompanyada de fragments de poemes, recitats amb claretat i contundència, i d'una música talment intrigant.
El títol de l'obra, Federic...A, ja ens dóna moltes pistes del seu contingut. Assistim a una alegoria del món femení de Federico García Lorca, la seva part més íntima i personal, les seves angoixes, les seves frustracions, el gran desig no acomplert de ser dona i, sobretot, mare. Els personaltges que ha "parit" en les seves obres literàries: Yerma, Bernarda Alba, la Novia no hi podien faltar, i surten a la llum com fantasmes, recreant el món interior del poeta, el seu caràcter femení, els tabús, les seves pròpies limitacions.
L'èxit, indubtable, de l'obra és la creació externa d'un món tan intern i tan ric, entre l'oníric i el fantàstic, tan ple de matisos i detalls, expressat, només, a través dels cossos. Reconec que em faltaven ulls per poder apreciar tot el que s'amagava darrere cada gest i cada moviment.
Estem davant d'un espectacle contundent, d'una bellesa i una sentibilitat extrema, que no et deixa indiferent.
Lydia Canals, directora i actriu de
Federic...A, ja acumula una llarga carrera, tant davant com darrere de l'escenari, i l'experiència ha fet que puguem considerar ja, sense cap mena de dubte, aquest últim muntatge com una obra mestra al nivell, ja no local, sinó a l'alçada de grans muntatges que s'estan fent en l'escena barcelonina (i millor que molts, esclar!).
Quant als personatges, la mare, francament, em va emocionar molt. La interpretació que en fa el
Pep Mollar és espectacular. Les postures són genuïnament femenines i les manté al llarg de tota l'obra. La idea de matriarca, el posat de la cara i el treball immens del ball. Aquí cal felicitar a tots els intèrprets, considerats ara ja, també ballarins. Sabem que la feina per arribar a ballar flamenc no és cosa de dos dies, però gràcies a la professionalitat de Pepi Portales i a l'esforç, les ganes i la constància dels actors/actrius, es van poder viure moments de màgia flamenca, molt "castiza" i lorquiana, al ritme de la música en directe dels
Usaraks: un plaer difícil de definir ("un gustàs", potser?).
Les quatre actrius (
Maria Ballús, Montse Grifoll, Montse Sánchez i
Lydia Canals), plenes de frescor
i versatilitat, fan un treball esplèndid. El ritme és constant, no es para mai. Les sabates de ball, que es treuen i es posen... De la nuesa pueril inicial (imatge bellíssima) passem a diferents moments de vida amb imatges fugisseres: la sorra que lliga a la terra i al treball, l'aigua que és font de vida i divertiment, la roba blanca de puresa, el punyal que mostra els límits, el perill, la lluita i les pors, el sexe, la religiositat que cala per tots els sentits, el matrimoni, la mort... La mort, primer la més traumàtica, la dels desigs i els somnis, l'autodestrucció dels personatges frustrats i, després, amb pantalons i camisa, la mort de l'home, d'un raig de foc enemic (silenci i fosc: el
no res).
Mentre escric aquestes línies, justament, escolto, amb els auriculars, la música dels
Usaraks ("no me lo claves, no!") que podem sentir gràcies a la magnífica feina feta al nou web de
Tràfec Teatre (creada per
www.produccionseldar.com) que es va presentar el mateix dissabte al teatre, poc abans de la funció.
Destacar, també, l'escenografia i el vestuari tan acurats i totalment en consonànci
a amb l'obra que, juntament amb la cinematografia (a càrrec de Jordi Plana) aconsegueix una unió feliç entre tradició i modernitat. Res no hi sobra, ni res hi manca. Tot plegat té regust a una nova empenta de la companyia, a obrir nous camins i nous públics, aquests últims, però, tampoc crec que siguin una gran ambició de la companyia que ha demostrat, almenys fins ara, que el més important és sentir-se satisfet de fer les coses ben fetes, experimentar, superar-se i gaudir fent teatre.
Felicitats Tràfec!
+Info:
notícies Ràdio Berga
Fa més de dues setmanes, el dijous 17 d'abril, vaig assitir a l'estrena de l'últim muntatge de "La Fura dels Baus" al TNC. Abans d'anar-hi, he de reconèixer que estava una mica "acollonida" perquè sabia que es reproduïen uns fets terribles ocurreguts el 2002, el segrest del teatre de Moscou, per part d'un grup de terroristes txetxens i que, a més, la Fura ja sabem que són capaços de crear impacte i no deixar a ningú indiferent.
