Un record pel Pep Isanta

Ara que ja s'ha dictat la sentència pel judici per l'assassinat del Pep Isanta, molts dels que el coneixíem i l'estimàvem podrem curar una mica més la nostra ferida.

Sempre recordaré l'Isanta com un noi molt sensible.

A Camells, el nostre grup de ruta de colònies a Borredà, on jo era monitora, vaig veure ben aviat el bon cor que tenia, les ganes de viure, les ganes de donar-ho tot pels altres, les ganes d'estimar i d'estar bé amb tothom.

El Pep sempre ha estat un jove de pau. Aquest judici havia d'anar així.

Van ser uns estius molt feliços que mai no oblidaré. Gràcies Pep!

Un petó i records al Ramon!
Mariona
Adreces d'interès:
Grup Colònies a Borredà
Plataforma per a la convivència del Berguedà
Entrevista als pares de Josep Maria Isanta a Catalunya ràdio, 26/11/07

'Íntima Tragèdia' torna al Teatre Municipal de Berga

Dissabte passat vaig anar al Casino a veure l'obra teatral "Íntima tragèdia" escrita i dirigida per Jordi Cussà.

El director i escriptor berguedà, Jordi Cussà (Berga, 1961), que ja té un nom consolidat en la literatura catalana contemporània amb títols com "Cavalls salvatges" (2000), "La serp" (2001), "L'alfil sacrificat" (2003), "Apocalipsis de butxaca" (2004), "La novel·la de les ànimes" (2005) "Clara i les ombres" (2007), a més reculls de poesia i més d'una dotzena d'obres teatrals.

No era la primera vegada que la companyia "Anònim teatre", que aquest any celebra els seus 30 anys, posava en escena aquest espectacle. L'any passat van omplir el teatre del casino i va ser tot un èxit.

El dissabte passat, en canvi, érem quatre gats al teatre. Ho vaig trobar bastant fort, com és que hi ha tan poc interès pel teatre a Berga? De totes maneres, a mi em va agradar haver-hi anat.
Vaig trobar que l'obra era molt reflexiva. El tema de la violència domèstica i, per extenció, la violència en general, es tractava d'una maner ben original: a partir del teatre dins el teatre i creant uns efectes de dualitats paral·leles que permetien veure situacions quotidianes des de diverses perspectives alhora.

Els personatges, alguns més ben trobats que els altres, destacant la interpretació de l'Ariadna Fígols i el Marcel Tuyet, eren versàtils i combinaven el diàleg ràpid amb els petits monòlegs confonent-se amb el públic.

Realment, l'obra em va fer pensar. Només per això, crec que ja valia la pena anar-hi, bé, no només per això. També cal destacar la banda sonora de l'obra. Des d'aquí un "bravo" per al Xavier Guitó i el Jordi Castilla, que van saber crear una atmosfera molt especial dins l'espectacle.

Entrevista a Jordi Cussà per Jordi Vilarrodà

Teatre: "Primer ball" de la companyia Malatesta a Terrassa

Ahir al vespre vaig tornar al teatre, de nou a Terrassa, però aquest cop a la Sala Maria Plans de l'Institut del Teatre.

Hi participaven els meus profes de teatre, la Teresa Sánchez i el Juama Palacios, per això vam tornar-hi anar amb els de "Les Pisanes". I ens va passar volant!

"Primer ball" és una obra d'Irène Némirovsky, una escriptora que va viure una infantesa difícil degut a la mala relació amb la seva mare. De fet, aquesta obra vol ser una revenja a la mare pel patiment sofert i va escriure-la amb només 26 anys.

Destacaria el ritme i la caracterització dels personatges, gairebé estripats, per crear un contrast temerari, entre la riallada i el plor. Hi ha moments de dolor, com el de la filla solitària i mancada d'afecte, interpretat magistralment per la Mariona Anglada, actriu que demostra un gran domini de tècnica actoral amb canvis rapidíssims de registre que t'arrosseguen on ella vol.

També la mare, interpretada per la Teresa Sánchez, aconsegueix regirar sentiments de ràbia i de llàstima a la vegada. Un vestuari ben adient ajuda a crear un ambient corrosiu i degradant del nou ric que mai no serà vist com un ric de debò. Bravo!

L'actor Juama Palacios, el pare, gairebé irreconeixible amb el vestuari i amb moviments gegantins, reforçava la part més estereotipada del nou ric i del personatge tan pla i simple que gairebé sembla robòtic.

Per acabar les meves lloances a aquesta obra tan ben feta, cal remarcar la polifacècia de l'actriu Amàlia Sancho que, a banda de la percussió i els efectes especials que acompanyaven la música en directe de dos músics (acordió i violí) magnífics, va perfilar amb gràcia i elegancia el paper de les típiques mestres de música i idiomes de l'alta societat.

Felicitats Malatesta!

Teatre "L'aigua" al Teatre de l'alegria de Terrassa

El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa ha produït, amb gran encert, l'adaptació de les narracions de Jesús Montcada al teatre. "L'aigua" és el nom de l'obra teatral que n'ha sortit i que s'ha estrenat aquest octubre al Teatre de l'alegria de Terrassa.

Amb els alumnes del meu grup de teatre de "Les Pisanes", he pogut veure la prèvia a l'estrena i puc dir que va ser una hora i mitja de gaudi total.

Els textos de Montcada, seleccionats amb cura, van ser interpretats magistralment pels actors, amb una perfecció lingüística que costa molt de trobar en els nostres escenaris.

No us la perdéssiu pas!

Teatre: "A la Toscana" a la Sala petita del TNC

Una vegada més, Belbel em va demostrar que és un geni de la creació dramàtica catalana del nostre temps. Sempre he pensat que serà un autor de referència per a molts estudiants dels anys que vindran i, per la meva sort, puc viure d'aprop les seves creacions amb les seves posades en escena com a director.

Em va semblar brutal, a la sortida del teatre, quan sentia comentaris de grupets de gent dient coses com "és una obra surrealista!", "però ho somiava o era real?", "crec que era més simple del que semblava"... Realment, el discurs dramàtic era un trencaclosques que demanava una certa atenció, però que, alhora, feia possible la sorpresa, les accions inesperades i el dubte que, sense voler, et fa pensar la petita frontera que hi ha entre el real i el somni.

Els actors, sobretot els masculins, eren una garantia d'èxit: Jordi Boixaderes i Lluís Soler. Per altra banda, em va sobtar la tria d'una de les actrius femenines. Mentre que Lluïsa Castell va estar fantàstica, dominant registres diversos i amb força atractiva, el personatge de Cristina Plazas, interpretat amb massa violència pel meu gust, va fer que no acabés d'assaborir l'obra. Deixant a banda el deix castellanoparlant del seu català (tot i reconèixer-ne el mèrit), crec que el to era bastant monòton i forçat, fins a extremir la veu en alguns moments.

Penso que hi ha moltes més actrius catalanes que "matarien" per un paper com aquest i que podrien funcionar molt millor. A vegades no entenc quin criteri se segueix per triar els actors i actrius al TNC...

De totes maneres, us recomano l'obra. A més, l'escenografia val molt la pena, original i minimalista, impactant i versàtil. Diguem-ne... moderna?

Recital de poesia a Casserres