"Els nois d'Història" al Goya

El diumenge 30 de novembre un bon grup de Pisaneros vam aconseguir posar-nos d'acord per anar a veure, bé, bàsicament, a l'Alberto! Un dels actors de l'espectacle "Els nois d'història" a qui tenim, alguna molt més que d'altres, molta estima...oi, Marta?

Vam passar una bona estona, l'espectacle és entretingut, els actors joves hi posen molta energia i ganes, i canten (molt bé, per cert!!), i es mouen amb coreografies ben estudiades i, fins i tot, algun toca el piano en directe.

Per altra banda, el professor (Josep M. Pou) és un personatge cansat, vell i amb els seus "vicis", però és molt admirat pels alumnes, ja que en les seves classes de llengua i literatura francesa deixen anar la seva creativitat, reciten poemes i s'ho passen molt bé. En aquesta obra, en Pou dóna certa idea del gran "divo" de l'escena del moment, sembla com si es fes un homenatge a ell mateix, i no pas sense mèrit, ja que és un dels millors actors que tenim!!

El conflicte que hi veiem és la dicotomia entre aprendre per la vida o bé aprendre per superar exàmens i arribar a aconseguir fites com, per exemple, entrar a les grans universitats de prestigi. Amb l'arribada d'un nou professor jove, la metodologia docent del vell professor és qüestionada, i fins i tot, la seva pròpia persona.

Finalment, no direm com acaba, però tampoc hem d'esperar que els temes de l'obra es tractin amb massa profunditat. Es deixen traslluir idees i caràcters, per a cada personatge, i les seves actituds, però sense valoracions ni disquisicions destacades.

Al final, potser queda un cert regust de "sobrevolar l'ambient", però es gaudeix dels petits moments de "glòria" de cadascun dels joves actors, i és clar, de veure l'Alberto com a "el guapo de la classe!".

Enhorabona, nen!! I que per molts anys segueixin els èxits!!

"Una ciutat brillant" de Jordi Vilà a l'Alegria de Terrassa

Amb una mica de retard, m'agradaria explicar les impressions que vaig tenir quan vaig anar a veure "Una ciutat brillant" de Conor McPherson al teatre Alegria de Terrassa, el passat 16 de novembre.

D'entrada sé que no seré massa objectiva, perquè de moment, tot el que he vist del director Jordi Vilà m'ha entusiasmat. En aquest cas, s'hi mostren sentiments humans molt íntims, pensaments d'aquells que tothom, segurament, ha tingut alguna vegada i que no s'atreveix a dir.

És una obra de contingut intens que ens arriba en català, amb un llenguatge directe, planer i de gran naturalitat, gràcies a la magnífica traducció de Joan Sallent.

D'entrada no tenia massa clar qui era l'actor Andreu Benito, ho he de reconèixer, i fins i tot em fa una certa vergonya dir-ho, però la seva interpretació em va frepar de valent. Els llargs monòlegs a la consulta del psiquiatre eren àgils i tan creïbles que, segons com, semblava que l'actor improvisés. Trobo que va ser un treball molt ben cuidat i amb un molt bon resultat. És un personatge que t'acaba tocant el cor.

Alhora, el joc de situacions amb el psiquiatre, interpretat per Santi Ricard, feia que l'espectador se sentís, fins i tot, com un invasor d'intimitats, davant d'uns personatges fràgils, torturats per les situacions que han viscut, amb profunds sentiments de culpa, però amb la capacitat de sortir-se'n, de tirar endavant, de trobar una sortida i tornar a començar.

En uns papers més secundaris, els personaltges interpretats per Clara Galí i Joan Dausà, van proporcionar moments genials de relació entre humans, és a dir, comportaments que, sense voler, ens delaten fins a la nostra màxima essència, davant la por al desconegut, la por a conèixer-se un mateix.

L'escenografia era d'aparença simple, però alhora plena de petits detalls que ajudaven a crear l'intimitat desitjada, juntament amb la delicada il·luminació. I em van encantar els canvis en fosc, gairebé màgics, en iniciar una nova escena i també, sens dubte, la música.

Tornant a casa, vaig intentar no pensar massa en un moment concret de l'obra, que ara no puc dir, perquè seria desvetllar sorpreses, però vaig veure clar, que de fantasmes, en tenim tots...

Un cop més, el CAET ens proposa un espectacle de qualitat amb grans professionals. És d'agrair! No us el perdeu, serà a la Sala Beckett a partir de l'1 de febrer de 2009.

'Anònim Teatre' presenta "Godot, vas tard"

Anònim Teatre va presentar el passat 1 de novembre l'obra "Godot, vas tard". Un text viu, fresc, irònic i molt literari de Jordi Cussà.

El text ha estat creat per ser dut a escena amb quatre personatges que dibuixen una realitat molt personal que sembla ratllar l'absurd, en un primer moment, però que més tard veiem que no s'allunya tant de la quotidianitat de qui va vivint esperant el que no coneix i es distreu jugant a recrear-se, canviant-se els papers i experimentant, mentre espera. Una manera de viure que no s'allunya tant de les situacions humanes més quotidianes.

Fixem-nos, primer de tot, en la forma del text. Ben pocs són els exemples que podríem trobar, actualment, de teatre català contruït en decasíl·labs i rima consonant encadenada i, a més, amb un farcit de jocs irònics sobre el propi llenguatge.

D'entrada, aquestes característiques formals podrien suposar una barrera prou gran per arribar a qualsevol espectador corrent. Davant d'una composició de base poètica com és "Godot, vas tard", sembla difícil pensar que la interpretació pugui estar-hi a l'alçada...

I tant que hi ha estat!! La interpretació fantàstica dels tres actors: Ismael Vallejo (l'Isma), Carles (Litus) i Jaume Fígols i el paper destacat de l'actriu Ariadna Fígols ens han fet veure que ja no estem davant d'uns amateurs, sinó de persones amb talent i gran professionalitat que, a través de la rapidesa vertiginosa dels diàlegs (que sabem que requerixen un treball exhaustiu de ritme), van fer possible que la qualitat del text arribés al públic, tot i el desconcert inicial que provoca, qualsevol obra que trenca amb les convencions que estem acostumats a veure en el teatre.

Tot plegat és una mostra dels avantatges que té poder treballar, conjuntament, autor, direcció i actors en una petita ciutat on encara fumegen ideals, entre el foc de la Patum. Cercles de cultura i oci, units en un espai compartit, que fan de l'afeccionat un professional i del professional un cèlebre"ociós".

Felicitats, Anònim i Jordi! I gràcies per fer-nos gaudir del teatre una vegada més!

(Perdoneu, però no recordo el cognom del Litus, si algú me'l passa... merci) ;-)

"Espectres" a Sant Cugat

Ja fa uns quants dies, el 23 d'octubre, les dues "maries" vam anar a l'Auditori de Sant Cugat a veure "Espectres" d'Henrik Ibsen. Aquest obra ja fa temps que ha estat a Barcelona i ha estat fent gira per Catalunya durant aquest any.

Una posada en escena de gran qualitat, amb una interpretació magistral d'Emma Vilarasau que demostra, una vegada més, que és una de les millors actrius del teatre català contemporani.

S'ha dit que "Espectres" és un dels drames més intensos d'Henrik Ibsen, i hi estic totalment d'acord. El drama d'una dona que vol recuperar el seu fill i que ha viscut tota la vida amagant la cara més amarga del seu marit, la seva torturada relació, per tal de salvar les conviccions d'un entorn hostil i superficial que censura els sentiments humans més profunds.

En contraposició amb el personatge que encarna Jordi Boixaderes, la protagonista necessita "dir la veritat" de les coses, fer desaparèixer els seus "espectres" del passat per augurar un futur millor al seu fill que torna a casa amb els seus propis "espectres".

Però la percepció del món i la manera de viure la vida, d'estructurar el propi món i la pròpia escala de valors no és la mateixa per a tots els personatges. Les reaccions, per tant, són imprevisibles i inquietants.

Com un vidre transparent, l'escenari es divideix en dos espais que són com els dos móns possibles: El que s'endinsa en els sentiments veritables i el que es mou per l'aparença superficial i senzilla de les coses, ocultant algunes realitats que no convé acceptar per viure amb tranquil·litat.

Una obra, doncs, plena de contradiccions que fa reflexionar l'espectador, provocant dubtes sobre quina és la millor manera d'actuar, depenent de les situacions, ja que el que per uns pot ser, o almenys semblar, bo, pot acabar per destruir les vides que ens envolten i, en definitiva, la d'un mateix.

Tensió, emoció, contradicció... un bon coctail de bon teatre.

"Un dia. Mirall trencat" amb Rosa Novell sota la direcció de Ricard Salvat (tot un repte...)

Foto de David Ruano

Ricard Salvat prou que sap el que vol... Com a director teatral és ja "un gat vell", que s'embarca en projectes delicats, íntims i exquisits, només pel seu propi plaer. I per això, en aquest cas, ha reunit "lo milloret" de l'escena artística actual per presentar aquest setembre "Un dia. Mirall trencat" al Teatre Borràs de Barcelona. No em refereixo només a la tria d'algunes actrius excepcionals com la Novell, sinó en la tria de l'equip artístic: la coreògrafa Marta Carrasco, l'escenografia de Jon Berrondo o la música de Bàrbara Granados, entre d'altres. Són ells els que dónen un caire poètic a l'obra, un ambient atemporal amb uns personatges volàtils.

Adaptar els textos de Mercè Rodoreda a dalt de l'escenari no deu pas haver estat una feina fàcil. Per això cal destacar el mèrit de Ricard Salvat i Manuel Molins en l'adaptació d'una novel·la tan extensa i complicada al teatre. La narració dels esdeveniments està molt ben trobada, amb avançaments i feedbacks constants que et fan estar sempre pendent de tot, per no perdre'n el fil en cap moment.

A mi em va agradar força l'obra, sobretot la posada en escena. No hi ha actuacions magistrals, llevat del paper, gairebé estripat, de Rosa Novell. Durant tres hores, podem apreciar molts personatges, cap a una vintena, alguns més creïbles que d'altres, però tots amb ganes i sabent-se partíceps d'una obra especial d'una de les millors autores de la literatura catalana contemporània com és Mercè Rodoreda.

M'ha sorprès la manca de pes del personatge de l'Armanda (Rosa Vila). Segons com, la Miquela (Teresa Sánchez) tenia més protagonisme en el clan de les minyones de la casa, a diferència de la novel·la. Anna Sahun, molt correcte fent de Teresa jove, però potser la parella amb Enric Majó costava una mica de creure. Els nens, espectaculars. La parella Eladi (Albert Alemany) i Sofia (Daniela Freixas) amb la tensió necessària, gràcies a la bona interpretació dels dos.

En fi, que es nota que la feina dura no ha estat el treball amb els personatges, sinó la creació d'un ambient gairebé fantàstic, amb una obra arriscada i plena de detalls resolts amb bon gust, exceptuant alguna cabellera més llarga del compte...

Un granet més de sorra per a l'any Rodoreda, en la commemoració del centenari del seu naixement. Molt bé!

"En alta mar" de MALES COMPANYIES

Dimarts 8 de juliol, algunes Pisaneres (la Marta, la Júlia, la Teresa, la Roqué i jo) vam anar al teatre del Col·legi del Teatre (al Poble espanyol) per veure l'Alberto, bé, tampoc això, volíem veure l'estrena del seu nou espectacle "EN ALTA MAR" de Slawomir Mrozek que, de ben segur, portarà cua.

És un espectacle de MALES COMPANYIES produït per MONTGOMERY CLUB amb el suport del COL.LEGI DE TEATRE DE BARCELONA

És el seu segon espectacle, després de PIM PAM PUM d'Eugène Ionesco, que va fer gira durant un any i va rebre la "Menció especial del Jurat a la Xª Mostra de Teatre de Barcelona"

És un muntatge de petit format, fresc i amb grans dosis de gestualitat, en què quatre actors, tot homes, representen les vivències d'un naufragi enmig de la mar. El conflicte és la necessitat de menjar, que els conduirà a debatre's sobre qui d'ells se sacrifica pels altres i, per tant, ha de ser menjat.

L'humor es constant, el text ens hi ajuda perquè ens condueix a situacions humanes extremes que s'acosten a l'absurd, però que alhora, ens fan reflexionar sobre temes i actituds ben reals de la nostra societat.

Els tres protagonistes són NÀUFRAG GROS - ALBERTO DÍAZ; NÀUFRAG MITJÀ - JORDI DOMÈNECH; NÀUFRAG PRIM - OVIDI LLORENTE, i com a director i també amb un paper més petit de CARTER / CRIAT - JOSE MALAGUILLA. Els nois són bons, no hi ha discussió, cadascun es llueix en el seu personatge, i no sabries triar-ne només un. Entre tots formen un tot que s'equilibra i es complementa.

L'escenografia és senzillíssima i produeix un efecte brillant gràcies a la interpretació acurada de tots els personatges que ens transporten en l'espai.

Esperem que l'espectacle tingui molt èxit en les properes representacions. Si ja la primera vegada el petit teatre del col·legi estava ple (sobretot de noies...), segur que a partir del setembre, quan vagin fent gira, tornarem a sentir parlar de "En alta mar".

Ah, i una felicitació especial a l'Alberto, a qui dediquem una altra "salutació finaaaaaaaaaaaal!!!"

Podeu trobar més dades a:
www.geocities.com/malescompanyies
http://montgomeryclub.50webs.com
www.fotolog.com/montgomeryclub

Contacte:
montgomeryclub@gmail.com

Quan les ganes ho poden tot!

La posada en escena de El retaule del flautista de Jordi Teixidor (premi Josep M. de Sagarra el 1968) es va poder veure el dissabte dia 14 de juny a Berga a càrrec de la companyia La Farsa (que comença així la celebració del seu 50è aniversari).

L'aposta era francament arriscada per a un grup amateur que acaba d'incorporar molts actors a la plantilla i un nou director, però amb energies renovades i moltes ganes de fer coses. Potser aquests dos fets van marcar l'èxit de l'espectacle.

Cartell: Joan Ot Comellas

Sense cap mena de dubte, crec que va ser un èxit d'espectacle, una obra molt ben dirigida, perquè activar més de 30 actors i actrius, crear noves músiques, cantar en directe, tenir pocs recursos per a escenografia i vestuari, etc. no és gens fàcil, i menys encara, per a un director primerenc com ha estat en Jordi Torrabadella... Si el debut ha estat així, qui sap on es pots arribar, Jordi!.. Déu ni do!!

El retaule és presentat per Hans (Jordi Torrabadella) i Frida (Montse Tristany), dos personatges que fan de narradors de la història. Hans, fins i tot ho fa cantant, i mostra l'aire burlesc i didàctic de l'obra.

Quant als personatges, crec que s'ha assolit l'objectiu: la història se'ns fa creïble, ens hi endinsem. Alguns personatges són més convincents que altres, però en general tots estan en la línia de l'obra. Destacaríem el Burgmestre Schmid (Xavi González) que em va sorprendre pel pes de l'obra que suportava. Es pot dir que es passa gairebé tota l'obra a l'escenari. Es nota un treball textual important, seguretat i bona interpretació. Un punt d'inflexió important és quan Schmid canta i balla un tango, jugant amb una cadira. Una de les millors imatges de l'obra.

Com en tota comèdia, hi trobem personatges que ens desperten somriures i també algunes bones riallades. Aquest és el cas del reverend Grundig (Josep Alberich), un dels papers més ben aconseguits, així com les magnífiques intervencions dels síndics Baun i Wells (Òscar Garcia i Jordi Solà, respectivament), amb diàlegs ràpids i cançons ben cantades, sobretot en Solà, en consonància amb el caràcter dels personatges. No oblidem els regidors i el ferrer (Martí Molina, Aleix Canudas, Toni López, Josep Sensada i Ferran Pujols), que se'ns presenten de forma esplèndida, de sobte, al ritme d'una coreogràfia senzilla però desenfadada, sense complexes i cantant amb força tots a la una. Un dels moments en què el públic va esclatar de riure. No n'hi havia per menys...

Walter Romberg (Oriol Curriu) ens va sorprendre per la seva joventut i el seu talent cantant el seu tema amb Lisbeth (Sònia Ferrer) i Grete (Gemma Torrebadella). Aquestes últimes en uns papers més secundaris caracterítzats per l'exajeració femenina i, fins i tot, un cert punt d'histerisme.

La resta de personatges amb menys protagonisme, no per això, van deixar de tenir importància. Tots ells, vilatans, soldats i carcellers van contribuir a donar vida a l'obra, amb punts d'humor, energia i força.

De la qualitat de la posada en escena en té molta culpa la composició de les cançons. Cada música, creada exclusivament per a l'obra, lligava perfectament amb la situació i els personatges que les interpretaven. La feina d'en Xavi Torrabadella, juntament amb les persones que van participar en les mescles i la instrumentació, mereix un elogi especial. Les melodies eren variades i s'enganxaven fàcilment. No seria mala idea fer-ne un cd i distribuir-lo, oi? Almenys entre els amics i coneguts...

Alhora, cal destacar la feina de creació del vestuari, molt adient, que la Queralt Cortina va confeccionar amb poc temps i mitjans i amb l'assessorament de Montserrrat Minoves, d'experiència més que contrastada.

En la mateixa línia, l'escenografia fou original. De caire minimalista, com l'hemiscicle dels regidors, la presó o el balcó de l'ajuntament, van ser suficients per situar les escenes i crear uns espais ben definits i variats.

Veient tot això, queda clar que les ganes de portar a terme una obra com aquesta ha estat la clau de l'èxit. Això, i el fet de saber situar l'espectacle en la seva justa mesura, sense pretencions de fer un musical, però cantant, fent una obra coral, però sense excedir-se en les aspiracions professionals, sinó sent conscients que el teatre amateur té un paper local i de país prou important com per apostar-hi fort. Moltes persones, de forma desinteressada, i amb una il·lusió comuna, les ganes de fer teatre, s'han unit i han aconseguit, no només omplir el teatre municipal, sinó fer que la gent en sortís contenta.

Enhorabona a tots els que heu fet possible aquesta obra!
Per molts anys, La Farsa!



PS. Potser el que no es va acabar d'entendre, va ser l'aparició del "Cowboy" a mitja obra entre el públic...jejejeje! Què hi farem!

Un segrest frustrat de "La Fura dels Baus" al TNC

Fa més de dues setmanes, el dijous 17 d'abril, vaig assitir a l'estrena de l'últim muntatge de "La Fura dels Baus" al TNC. Abans d'anar-hi, he de reconèixer que estava una mica "acollonida" perquè sabia que es reproduïen uns fets terribles ocurreguts el 2002, el segrest del teatre de Moscou, per part d'un grup de terroristes txetxens i que, a més, la Fura ja sabem que són capaços de crear impacte i no deixar a ningú indiferent.

El títol de l'obra és "Boris Godunov" i comença l'espectacle amb la representació d'aquesta obra que quedarà interrompuda en el moment que entren els segrestadors. No és la mateixa obra que estaven veient la pobre gent que van morir allí, sinó que la tria d'aquesta serveix de contrast de les diverses versions de la lluita per aconseguir el poder.

Doncs bé, vistes les expectatives, l'obra no em va impressionar gaire. Crec que tampoc era la seva intenció, però de sang, res de res. I de trets i violència, tampoc massa. Els personatges de l'obra tampoc em van arribar a emocionar massa, exceptuant, potser, la Piñon, que destacava de la resta d'interpretacions. Es mostraven les motivacions d'alguns dels assaltants per cometre aquells fets, les seves postures que no eren massa diferents dels discursos d'alguns governants que sortien a "Boris Gudonov"...

Em va agradar molt el muntatge en vídeo, en blanc i negre, d'algunes situacions: en les reunions dels caps polítics i en el muntatge de l'entrada de l'assalt des del carrer.

Per acabar, algun apunt sobre què és una estrena. Una estrena sol tenir un component afegit, ja que hi solen assistir molts "famosos", gent del "mundillo", ja sabeu què vull dir. En un radi de menys de dos metres tenia, per exemple, l'Eduard Farelo, en Josep M. Pou, en Benent i Jornet, etc. "No està mal!". Moltes cares conegudes (de la tele o dels escenaris, esclar!). I a més, les estrenes al Nacional sempre acaben amb cava, sucs i moooolts bombons de "la caixa roja". Mmmmmmmmmm! A la Roker sempre l'hem de frenar amb això dels bombons...

Web de Fura dels Baus sobre "Boris Godunov"

"Federic...A" de Tràfic Teatre a Berga: una poètica dels cossos dins les entranyes de Lorca

Ja m'havia perdut alguns espectacles de Tràfec Teatre i aquesta vegada no ho vaig voler deixar escapar. Dissabte al vespre, havia de pujar a Berga, malgrat que la ressaca del sopar i la festa "sonada" del divendres abans pesava, i molt!

A dos quarts d'onze, i pocs minuts, seia en una butaca lateral del Teatre Municipal de Berga (amb el sostre ja remodelat) i a l'escenari la projecció audiovisual d'un home que, entre fotograma i fotograma, variava, mínimament, de vestuari. Lenta transició. De l'aparença inicial d'home sorgien trets de dona, una mutació acompanyada de fragments de poemes, recitats amb claretat i contundència, i d'una música talment intrigant.

El títol de l'obra, Federic...A, ja ens dóna moltes pistes del seu contingut. Assistim a una alegoria del món femení de Federico García Lorca, la seva part més íntima i personal, les seves angoixes, les seves frustracions, el gran desig no acomplert de ser dona i, sobretot, mare. Els personaltges que ha "parit" en les seves obres literàries: Yerma, Bernarda Alba, la Novia no hi podien faltar, i surten a la llum com fantasmes, recreant el món interior del poeta, el seu caràcter femení, els tabús, les seves pròpies limitacions.

L'èxit, indubtable, de l'obra és la creació externa d'un món tan intern i tan ric, entre l'oníric i el fantàstic, tan ple de matisos i detalls, expressat, només, a través dels cossos. Reconec que em faltaven ulls per poder apreciar tot el que s'amagava darrere cada gest i cada moviment.

Estem davant d'un espectacle contundent, d'una bellesa i una sentibilitat extrema, que no et deixa indiferent.

Lydia Canals, directora i actriu de Federic...A, ja acumula una llarga carrera, tant davant com darrere de l'escenari, i l'experiència ha fet que puguem considerar ja, sense cap mena de dubte, aquest últim muntatge com una obra mestra al nivell, ja no local, sinó a l'alçada de grans muntatges que s'estan fent en l'escena barcelonina (i millor que molts, esclar!).

Quant als personatges, la mare, francament, em va emocionar molt. La interpretació que en fa el Pep Mollar és espectacular. Les postures són genuïnament femenines i les manté al llarg de tota l'obra. La idea de matriarca, el posat de la cara i el treball immens del ball. Aquí cal felicitar a tots els intèrprets, considerats ara ja, també ballarins. Sabem que la feina per arribar a ballar flamenc no és cosa de dos dies, però gràcies a la professionalitat de Pepi Portales i a l'esforç, les ganes i la constància dels actors/actrius, es van poder viure moments de màgia flamenca, molt "castiza" i lorquiana, al ritme de la música en directe dels Usaraks: un plaer difícil de definir ("un gustàs", potser?).

Les quatre actrius (Maria Ballús, Montse Grifoll, Montse Sánchez i Lydia Canals), plenes de frescor i versatilitat, fan un treball esplèndid. El ritme és constant, no es para mai. Les sabates de ball, que es treuen i es posen... De la nuesa pueril inicial (imatge bellíssima) passem a diferents moments de vida amb imatges fugisseres: la sorra que lliga a la terra i al treball, l'aigua que és font de vida i divertiment, la roba blanca de puresa, el punyal que mostra els límits, el perill, la lluita i les pors, el sexe, la religiositat que cala per tots els sentits, el matrimoni, la mort... La mort, primer la més traumàtica, la dels desigs i els somnis, l'autodestrucció dels personatges frustrats i, després, amb pantalons i camisa, la mort de l'home, d'un raig de foc enemic (silenci i fosc: el no res).

Mentre escric aquestes línies, justament, escolto, amb els auriculars, la música dels Usaraks ("no me lo claves, no!") que podem sentir gràcies a la magnífica feina feta al nou web de Tràfec Teatre (creada per www.produccionseldar.com) que es va presentar el mateix dissabte al teatre, poc abans de la funció.

Destacar, també, l'escenografia i el vestuari tan acurats i totalment en consonància amb l'obra que, juntament amb la cinematografia (a càrrec de Jordi Plana) aconsegueix una unió feliç entre tradició i modernitat. Res no hi sobra, ni res hi manca. Tot plegat té regust a una nova empenta de la companyia, a obrir nous camins i nous públics, aquests últims, però, tampoc crec que siguin una gran ambició de la companyia que ha demostrat, almenys fins ara, que el més important és sentir-se satisfet de fer les coses ben fetes, experimentar, superar-se i gaudir fent teatre.

Felicitats Tràfec!

+Info: notícies Ràdio Berga

"Tranuites Circus": Lluís Danés dóna llum als somnis

Tranuites Circus és un espectacle de teatre visual i circ creat per Lluís Danés i que compta amb l'actuació en directe de Lluís Llach. Vaig tenir la sort de poder veure'l durant la temporada 2006-2007 a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

En aquell moment, no tenia aquest bloc i, per tant, no en vaig poder fer cap comentari. Avui, pel canal 33, han passat el muntatge de nou i no me'n puc estar d'explicar les emocions que m'ha tornat a despertar.

Lluís Danés, director i escenògraf, amb gran sensibilitat, ens endinsa en un món oníric amb uns personatges que viuen la solitud de la nit, amb regust agredolç, però amb l'esperança que "una altra manera de viure és possible".

La música de Lluís Llach, amb cançons de sempre i noves melodies, construeix i envolcalla les petites peces de vida dels personatges, dins d'una escenografia brillant, plena de detalls, on els colors i la llum, els moviments dels cossos i les expressions dels sentiments fan un cóctel meravellós que esclata en grans moments de bellesa plàstica i, alhora, d'emoció profunda.

Un espectacle com aquest, no es pot comparar amb res que hagi vist mai. Si teniu l'oportunitat de veure'l, segur que no us quedareu indiferents i una il·lusió i unes ganes de viure noves afloraran de ben endins.

Bravo, Lluís! Esperem més coses teves!

"L'home, la bèstia i la virtut": gaudiu-la!!!

Una comèdia de Luigi Pirandello és la nova coproducció del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i el TNC.

Una obra molt divertida que permet riure's de la tragèdia viscuda pels seus personatges miserables però entranyables.

"L'home" és Eduard Farelo, que fa un paper esplèndid, de principi a fi. Amb gran professionalitat ens ofereix una vessant còmica poques vegades vista en l'actor.

Teresa Sanchez fa parella amb Farelo i ens commou amb el personatge de la Sra. Perella. Cada gest, cada mirada, cada so, cada paraula expressa la complexitat d'un conflicte que és vist com una tragèdia vital. Impregnada d'una innocència quasi infantil, es veu atemorida, humiliada, ridiculitzada, però aquesta és la seva "Virtut". Sanchez transmet sense mots, ens atrau i ens captiva, demostrant així, la qualitat dramàtica de la seva brillant interpretació.

Finalment, "la bèstia", que interpreta en Jordi Martinez, contrasta amb els personatges més febles, que el temen i busquen maneres, curioses i imaginatives, per poder-la guanyar.

La resta d'actors i actrius, com el metge (Santi Ricart), el seu germà, les dues criades, el fill de la Sra. Perel·la, els nens de l'escola i el mariner que canta, tenen, tots i cadascun, el seu moment per definir-se i tocar-nos la fibra. Són personatges, tots ells, molt ben trobats, primer ja per l'autor, però aquí també, gràcies a la direcció, interpretació i caracterització de tot l'equip.

L'escenari és una caixa sobre l'escenari que recull l'ambient d'una casa burgesa en decadència, i amaga més d'una sorpresa... La música és un gust i ajuda a crear l'ambient.

La comèdia, per tant, està servida. Crec que serà un dels espectacles més destacats de l'any. El text és ric i intel·ligent, el muntatge ben dirigit pel Pep Pla, els personatges impressionants i es gaudeix d'una estona de riallada contínua, d'humor sa, de detalls i situacions, que ratllen el surrealisme.

M'ha encantat! No us la perdeu! S'ha estrenat al Teatre Alegria de Terrassa (on encara la podreu veure els dies 14, 15 i 16 de març) i serà al TNC del 27 de març al 27 d'abril.

"Quin Geni!": un espectacle de luxe per a joves

La Companyia "El Sifonet"de Terrassa ha creat un espectacle per a joves que té tots els ingredients necessaris per atraure el públic adolescent.

Temes com les relacions amb els companys/es de classe (el treball en equip, la marginació, el passotisme...), els conflictes amb els pares, les primeres relacions amoroses, l'autoestima, etc... estan ben entrellaçats sota l'excusa d'un treball sobre quatre artistes, o genis: Elvis Presley, Marie Curie, Mercè Rodoreda i Leonardo Da Vinci.

Els estudiants que tenen la sort de veure l'obra, no només viuen l'espectacle sinó que, també, aprenen coses sobre aquests genis sense adonar-se'n. I gràcies a la feina en equip, ells mateixos aconsegueixen fer un treball genial!

Tot plegat és fruit de la creativitat de l'actriu Teresa Sanchez, que en aquest cas demostra grans aptituts com autora del text i directora de l'espectacle.

Cal destacar l'entrega incondicional de les actrius Mariona Anglada, Mariaje López i Sandra Ballbé, i de l'actor Juanma Palacios. Tots fan una interpretació acurada en consonància amb el contingut de l'obra i els seus destinataris. Són professionals i saben adequar-se a totes les situacions.

Molt bé!

Per + info: http://malatestapresenta.bloc.cat/post/13834/209793

"BARTRIAN(N)A": poesia i música al Teatre Alegria

La poesia d'Agustí Bartra va resorgir entre els acords de Miquel Pujadó dilluns passat al teatre Alegria de Terrassa. Aquest any s'han organitzat una sèrie d'actes per commemorar el centanari del naixement de l'escriptor. Un d'ells és aquesta "Bartrian(n)a", que recull en una sola paraula, els noms de Bartra i Anna.

A partir de textos de Bartra, Murià i Pujadó s'explica una mica la vida de l'escriptor. Dues parelles d'actors, a banda i banda de l'escenari. En un costat, dos lectors de Bartra en l'actualitat que comenten, narren i qüestionen la vida i obra de l'escriptor. En l'altre, els protagonistes, Agustí Bartra i Anna Murià, asseguts en un banc de vímet, sota una llum tènua, parlant en primera persona, recreant moments viscuts.

Així doncs, quatre actors/actrius de nivell (Rosa Cadafalch, Josep Minguell, Àngels Poch, Lluís Soler) s'encarreguen d'interpretar, bé, més aviat, llegir de forma dramatitzada, algunes pinzellades de la vida de Bartra: la seva personalitat, la relació amb la seva dona Anna Murià, alguns episodis destacats com la Guerra Cívil, l'exili a França i a Mèxic, i el retorn a Catalunya, concretament a Terrassa, on va morir l'any 1982.

Anna Murià, sempre al costat de Bartra, fou una intel·lectual de l'època, narradora, traductora i periodista. Sempre va restar, pel meu parer, massa a l'ombra del seu marit, però fou clau per consolidar l'obra de Bartra. Ja ho diuen, al costat d'un gran home, hi ha una dona encara més gran...

Miquel Pujadó, des del centre de l'escenari, juntament amb cinc músics (Esther Mas, Toni Rocosa, Santi Méndez, Eduard Altaba i Xarli Oliver), anava intercalant poemes de Bartra musicats. Em va agradar molt la música. Coneixia algun dels seus discs. Va ser una estona molt plaent. Havia passat un dia força estressant i aquell bàlsam estètic em va guarir.

En finalitzar l'obra, es va voler homenatjar també al recent desaparegut Josep Palau i Fabre, que morí el dia abans.

Actes per commemorar el centenari del naixement d'Agustí Bartra

"La forma de les coses" dirigida per Julio Manrique

Diumenge a la tarda, una escapadeta al Lliure per veure el nou espectacle de Julio Manrique "La forma de les coses".

És una obra molt original de Neil Labute que ell mateix va portar al cinema. Fou després de veure aquella adaptació quan el jove director Julio Manrique va començar a "barrinar" la manera de portar l'obra al teatre.

I tres anys més tard n'hem vist el resultat: una obra excel·lent! Ens endinsem en una situació creïble que amaga sorpreses inesperades. T'absorveix i et transporta. Quan entres veus unes coses, quan marxes, unes altres. I tot ha passat davant del teus ulls. Té un toc de màgia. És un joc brillant que diu molt del director.

Els personatges, interpretats per Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Xavi Ricart i Marc Rodríguez, estan molt bé. Persones sense límits i canviants que, essent humans, són influenciables i estan supeditats als seus desitjos més profunds: ser estimat, ser admirat... Fins on pot arribar l'ànsia d'experimentar? Com podem transformar tot allò que ens envolta i, en concret, les persones?

Enhorabona, Julio!

(No puc evitar d'explicar que vaig conèixer el Julio Manrique fa molts anys. Vàrem coincidir a les proves de l'Institut del Teatre, anàvem al mateix grup. Ell no sé si es recordarà. de "la secretària rossa". Però a mi m'agrada seguir el que fa i estic contenta que hagi fet coses tan bones com aquest espectacle. Estic segura que li queda molta carrera d'èxits en el futur.)

"The Andersen Project": IMPRESSIONANT!

Aquest espectable és "la bomba!". L'escriptor i director de l'obra, Robert Lepage, és un geni. Feia molt de temps que no em quedava tan "flipada" en un teatre. Un sol actor (en aquest cas Yves Jacques, encara que altres vegades ha estat el propi director) es menja l'escenari durant dues hores, tot i que els efectes multimèdia són formidables i impactants. Tot està cuidat fins el més petit detall. És bellesa pura.
No us explicaré res més. Aneu-hi i punt. Només es fa 3 dies: 14, 15 i 16 de febrer al Teatre Lliure. Ah, sí, és en francès, subtitulada en català.

Gràcies, Jordi, per convidar-m'hi!

"El silenci del mar" al Teatre Alegria de Terrassa

Dijous passat vaig anar a la prèvia de "El silenci del mar", un muntatge teatral basat en l'obra de Vercors (Jean Bruller) i dirigit per Miquel Górriz.

Abans de començar l'obra, ja em va impactar la fotografia del programa, amb un Pere Arquillué vestit de soldat nazi amb un posat seriós que feia por de debò.

Els primers minuts van ser molt colpidors: una música eixordadora i la projecció d'unes imatges de guerra en blanc i negre feien pensar que seria un espectacle aterrador.

A continuació, un soldat missatger (Jaime Puerta) apareixia en la foscor, caminant solemnement sobre l'aigua, esquitxant amb fermesa a cada pas. Una imatge sonora preciosa, segurament la millor de l'obra.

No hi busqueu diàlegs plens de tensió, ni tan sols diàlegs. Penseu, més aviat, en una sèrie de monòlegs ben trabats que ens ajuden a conèixer un personatge vil i mesquí, però que, al cap i a la fi, no deixa de ser una persona. Una persona immersa en un conflicte massa gegant que passa una temporada, com tants altres soldats, a casa dels seus propis enemics.

S'estableix, així, una relació de silencis en plural, que evolucionen i canvien, que ens fan anar descobrint nous sentiments i noves emocions. En el cas de l'amo de la casa (Xicu Masó) podrem entendre els seus pensaments a través de la seva pròpia veu en off. Pel que fa a la neboda (Míriam Alamany) el silenci serà absolut i l'emoció, continguda i, no per això, la tensió creada serà menys forta i cruel.

La poesia de l'obra fa que els silencis conflueixin en un silenci més gran que ho envolta i banya, també literalment, tot.

+ info: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2727952
Dossier de premsa

"Frank V" als Amics de les Arts de Terrassa

El Grup de Teatre d'Amics de les Arts de Terrassa van representar, diumenge passat, l'opereta d'una banca privada titulada "Frank V" de Friedrich Dürrenmatt.

Un espectacle musical amb 16 actors/actrius, 7 figurants i 5 músics. Gairebé més persones a dalt l'escenari que a les grades...

Les ganes no els faltaven, l'escenari, el vestuari i el maquillatge, tampoc, tot molt ben aconseguit. Però potser la veu, a vegades, no arribava a l'objectiu pretès. Aquest fet, però, quedava compensat per la gràcia en la interpretació, en les coreografies i en la posada en escena en general.

Cal destacar, no obstant, algun actor que marcava la diferència, com el cas d'en Jordi Serra (Herbert), que deixava intuir certs dots especials en el cant.

Els dos protagonistes, en Franc V (Mènec Carreras) i la seva muller Ottilie (Anna Clariana), van demostrar una gran professionalitat, i van conduir l'obra durant les 3 hores, demostrant la seva veterania. També l'avi, en Frank IV, va tenir moments molt bons, així com, la prostituta Frieda (Maria Miralda) que va donar-hi el toc més sensual.

Hi acabaven de donar una vessant humorística la resta de membres de la banca, amb la bona interpretació de Jordi Donadeu (Paulí) i toc pallasso molt ben aconseguit d' Schmalz (Ernest Castañé) amb el seu escuradents permanent.

Una obra entretinguda i divertida, treballada i ben feta, que va fer possible que els meus dos nebots, de 6 i 9 anys, la seguissin i fessin bondat de principi a fi.

Felicitats a totes i a tots!

"El dia del profeta" de Joan Brossa

Divendres passat, a la Sala Petita del TNC, vaig assistir a l'estrena de "El dia del profeta". Es tracta d'una obra de teatre de Joan Brossa, més conegut com a poeta, que no pas com a dramaturg. Per això, el seu teatre està ple de símbols, sugestió i emoció. I també per això, no és fàcil d'entendre.

Una superposició d'escenes, sense una continuitat lineal, s'anaven succeint. Els actors i actrius, totalment versàtils, canviaven de personatges contínuamnet, el que s'anomena "fregolismes". Cal destacar la interpretació de l'Isaac Alcayde i la Rosa Renom.

He de dir que em va impactar l'aparició de l'actriu Pilar Rebollar a l'escenari. Potser pel poc costum de veure persones amb nanisme fora del circ o, precisament, per això, com que l'univers brossià és ple d'elements de la màgia, del circ, de la sarsuela, etc., vaig pensar que tot plegat feia un efecte ben curiós i, sobretot, agosarat.

La directora Rosa Novell, que ja admirava abans de veure aquesta obra, ha demostrat que és una professional "de cap a peus". El seu coneixement de Brossa, així com una gran lucidesa en la recreació personal d'un món tan singular, han donat lloc a una obra còmica, on es critica el poder i l'opressió, de forma original i provocadora.

Emocions amb "Coral romput"

Dijous passat, a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, grans dosis de poesia amb "Coral romput".

Joan Ollé ha creat un espectacle amb gran sensibilitat. De fet, quan la matèria primera és de tanta qualitat, el resultat ha de ser bo per força. La poesia de Vicent Andrés Estellés, la guitarra de Toti Soler, la veu devallant del cel de l'Ovidi Montllor i la magistral interpretació d'un bon grapat dels millors actors/actrius de l'escena catalana actual: Montserrat Carulla, Joan Anguera, Eduard Farelo i Pere Arquillué... Què més es pot demanar?

Em vaig emocionar, sí, i molt. Estellés m'agrada i em transporta, no ho puc evitar. Era un cóctel massa fort de sensacions. Fou com una catarsi. M'alegro d'haver-ho viscut.

+info

"La classe neutra": una versió de "L'auca del Sr. Esteve" a la Muntaner

Crec que l'adjectiu escollit per al títol de l'obra ho diu tot: "neutra". En l'obra no hi ha grans emocions, no hi ha conflicte expressat físicament, sinó que tot és contenció, tot és un gran conflicte social envolcallat per una monotonia que es podia respirar de cap a cap del teatre.

Un ambient rústic, uns personatges consevadors, un discurs lent, una música encara més lenta, una processó religiosa genial que fa de metàfora brillant, i uns personatges correctes.

No s'hi pot fer més, l'argument predictible no ofereix, aquí, massa malabarismes, ni tampoc crec que n'hi hagi la intenció.

La incorporació al grup, que ja havia vist l'any passat a Arenys de Mar amb l'obra "Nora", de cares noves i conegudes, dóna més presència a l'obra, com més professionalitat. Si bé no tots els actors/actrius són professionals, aquesta vegada tots han estat a l'alçada i han presentat un muntatge molt digne i honest.

Com a protagonista, Santi Ricart, fa un paper extraordinari, no dóna més perquè l'obra tampoc li ho permet. Aquest noi, que ara veiem a la sèrie "Zoo", ho fa molt bé i sembla molt més jove del que és.

També la Gemma Sangerman, que ja va demostrar un gran talent protagonitzant "Nora" és una gran actriu i compleix com a esposa interessada i sense sentiments.

Qui no podia evitar fer escapar alguna rialla al públic és el Francesc Casanovas per culpa de la inèrcia de les seves aparicions a "Polònia". Jo no l'havia vist abans en un teatre i trobo que també li va.

L'obra està molt calculada: la il·luminació, la música, etc. tot conflueix a crear un ambient de monotonia, de no sentimentalisme, de fugida de la passió que tempta... Realment, et vénen unes ganes de viure i de trencar amb tot, tal i com ho feren, en aquell tombant de segle, els artistes modernistes!

"Boscos endins"

"Boscos endins" em va agradar però no em va fer vibrar. És un musical basat en els contes de sempre (els dels Germans Grimm), però amb alguns canvis importants.

Si ve la primera part segueix l'argument real dels contes, a la segona, els personatges es revolten i actuen segons les seves pròpies idees. La cosa, per tant, ja no és tan idíl·lica i es complica.

Es mostren actituds humanes a través dels personatges, i això és original i sobte a l'espectador. Per exemple, es fa estrany que el príncep sigui infidel, oi? O potser no. Bé, tan se val.

L'escenografia, el vestuari, les màscares i el maquillatge em van agradar molt. Sobretot les casetes plegables, que permeten explicar els contes de forma simultània.

El personatge més aplaudit fou la caputxeta, i amb raó, perquè va fer una actuació fantàstica. La bruixa també, però no fou tan aclamada. Val a dir, a més, que el Carlos Gramaje, que fa de llop i de príncep, està molt més atractiu fent de Saïd a "Mar i Cel," que no pas aquí, tot i que el seu personatges estan molt ben aconseguits.

El cas és que el que més recordaré d'aquest espectacle serà l'atac de riure que vam tenir amb la Roqué. Seiem a l'amfiteatre, força endarrere, i volíem canviar de lloc a mitja primera part, i anar a un parell de seients de la segona fila que estaven lliures. Jo no ho veia clar, ens feia vergonya passar per allà al mig, i quan la Roqué es va aixecar vaig tibar-la endarrere, la butaca es va plegar i va caure de cul a terra!

No podíem parar de riure, ploràvem i el mal de panxa era terrible. Per sort, només les dues noies del costat van notar que alguna cosa ens passava...

Per acabar la crònica, una recomanació: si aneu a algun teatre del Paral·lel, us recomano que, abans, passeu pel "Quimet" un bar-celler molt bonic, on fan unes tapes impressionants amb vins de tot tipus (al carrer Poeta Cabanyes).

"El Llibertí": es pot definir la "Moral"?

Dijous passat, al Poliorama, vaig poder gaudir d'una hora i mitja de bon teatre. Una comèdia de text filosòfic, que captiva, que et fa estar atent i no perdre el fil de les argumentacions. Alguns parlen de "vodevil filosòfic", d'acord.

Els personatges de l'obra es mouen amb gran ritme i dinamisme, amb frescor, alegria i sense complexes. Van guarnits amb vestits fastuosos, de colors vius, de l'època dels grans pensadors francesos del s. XVIII: Denis Diderot (el nostre protagonista), Jean-Jacques Rousseau, Voltaire, etc.

El leimotiv de l'obra és trobar una definició adient per a "Moral". Diderot és l'encarregat d'explicar aquest concepte a l'Enciclopèdia i, a partir de les situacions personals i anècdotes que viu en el present, durant l'estada a la casa de camp d'una amiga de l'alta societat, reflexiona i filosofa, sense arribar a trobar mai les paraules justes per definir un concepte de tal envergadura filosòfica.

Depenent de la situació o el cas, Diderot tergiversa els arguments, arribant, fins i tot, a contradir el que ha dit poc moments abans. La reflexió, d'aquesta manera, queda equilibrada, no podem dir, explícitament, que hi hagi un posicionament absolut sobre el comportament i la moral dels personatges. L'obra busca obrir la ment, pensar i decidir lliurement per un mateix.

L'obra té molta força perquè, tant en Ramon Madaula (Diderot), com Laura Conejero (Madame Therbouche), hi fan un interpretació brillant. Madame Therbouche és una dona maquiavèlica i misteriosa que, amb l'excusa de fer un retrat a Diderot, el sedueix i amaga secrets. Captiven el públic amb la sensualitat continuada, la seducció de les paraules i el gest, d'aquelles que, gairebé, et fan empassar la saliva i tot.

Diderot, que es passa tota l'obra dalt l'escenari, és un personatge que actua, segons ell, amb llibertat, fent el que sent, sense mentir, justificant la seva conducta amb raonaments propis. No obstant, per justificar l'opinió sobre els fets d'altres a qui ell estima, els raonaments són clarament oposats. I el que servia per defensar una cosa, ara ja no funciona i cal buscar nous arguments.

Segurament la dona, encarnada pels personatges femenins d'edats diverses, acaba tenint un paper més destacat de poder. La dona és més subtil i refinada de sentiments que l'home, vist com a més animal i més màquina.

Els acompanya Marta Millà (sí, sí, la de "Cal Brinco") en un paper molt còmic i entranyable, com a esposa de Diderot, que interpreta amb gran encert.

Cal remarcar, també, la interpretació d'unes joveníssimes Nausicaa Bonnín i Paula Vives que amenitzen l'obra amb la seva picardia i pressumpta innocència. La Nausica, segurament, té un pes més gran a l'obra i demostra més experiència dalt l'escenari.

En definitiva, que vaig passar una estona molt agradable.

Sobre el mateix autor d'aquesta comèdia, Eric-Emmanuel Schmitt, s'està fent a La Villarroel l'obra "Variacions enigmàtiques" que, ben aviat, espero poder anar a veure.

"La Plaça del Diamant": 4 hores al TNC

No ho havia previst. Quan ja pensava que no aniria a veure el nou clàssic del TNC, la Roqué em regala l'entrada a l'últim moment! Doncs gràcies i cap allà!

La novel·la em va captivar, la pel·lícula em va emocionar i l'obra de teatre... se'm va fer una mica llarga, però, en general, em va agradar.

El teatre era ple a vessar. Molta gent gran, d'aquella especialitzada en fer de comentaristes de l'obra en directe. "Mira!", "És aquella de...", "La que surt a...", "Està més grassa, no?"... També n'hi ha alguns que fan el lloro, sí, sí, quan els emociona una frase o els fa riure, la repeteixen al peu de lletra, i ben alt. Se'ls escapa i no se n'adonen, com si fossin a casa davant el televisor.

També hi havia el sector "lectura obligatòria de Batxillerat", que anaven amb el profe, oi Roger? Aquests es van comportar força, calia estar atents, ja que així s'estalviaven de llegir el llibre...

Per acabar la introducció del públic, cal destacar el tema "tos". Com tots sabem, si sentim tossir algú, sovint se'ns encomana. Doncs, la cadena va començar i al final un, que ja n'estava fins als nassos va dir en vulgar "A estossegar al carrer!". Així mateix... jo no m'ho podia creure.

I, esclar, tot això descentra una mica. Sort que l'escenari et crida. El muntatge és espectacular: edificis, carrers, vehicles, motos, bicis... Una bona recreació d'ambient, però, tot i el gran esforç, personalment, crec que no queda ple. Els actors i actrius es fan uns bons tips de córrer amunt i avall per crear moviment i dinamisme, però hi ha molt espai buit i una certa sensació de "quiero y no puedo".

La Natàlia (Colometa), amb Silvia Bel, resulta un personatge bastant creïble. És un personatge que arrossega una tensió continuada, mai satisfeta, sempre patint. La Rodoreda, quan va escriure l'obra la va clavar. Un personatge producte del seu temps, fruit del moment històric, que lluita, que s'enfonsa i ressorgeix, però mai es pot dir que sigui feliç, sinó conformada amb la vida que li ha tocat viure.

(Continuarà...)

"Intimitat" em va fer com ràbia...

Fa una mica més d'una setmana vaig anar a la Villarroel a veure "Intimitat". Sempre m'agrada seure ben endavant, per veure bé les cares dels actors i actrius, i poder apreciar millor les expressions. Aquesta vegada, però, no va poder ser, i vaig haver de seure bastant enrere i al pis de dalt...

L'obra representa la crisi personal d'un home (Xavier), d'uns quaranta anys, que vol deixar la seva dona i els seus dos fills. Cansat de suportar la vida que ha portat amb la seva dona, immers en una crisi existencial i professional, i decidit a viure una vida diferent, "Intimitat" ens vol donar la visió, unívoca, d'aquest personatge que es mostra despectiu, egoïsta, egocèntric i excèntric i que, per això, fa com molta ràbia.

Joel Joan interpreta aquest protagonista, de personalitat tan complicada, però en algun moment m'he perdut perquè no sabia on acabava el personatge i on començava l'actor. No sé, com que els personatges feien servir un llenguatge molt col·loquial, fins i tot vulgar en alguns moments, semblava més aviat una "conya" entre amics. També perquè hi havia parts força còmiques i que els actors acabaven estripant fins a l'extrem.

Personalment, la interpretació que més em va agradar fou la de la Clara Segura. Tot el que fa, ho fa bé. Quina sort! El paper de parella resignada, però moderna i intel·ligent, que ignora la cara que amaga el seu marit, les seves infidelitats i el poc respecte que ell li té, el desenvolupa de forma magistral.

Doncs sí, surts pensant "Quin tio!", i et fa ràbia perquè, en el fons, el tio és graciós i es guanya els amics i sembla com si tothom l'admirés i se l'estimés, encara que sigui com és.

Crec, però, que l'èxit de l'espectacle és la qualitat del text. Hanif Kureishi tracta sovint aquests temes de doble moral, de les relacions personals, de les debilitats i de les crisis existencials, que ell mateix ha viscut en la pròpia pell, com és el cas d"Intimitat".

Teatres de Barcelona

(Teatres de Barcelona sobre el mapa - en construcció)

Tagzania: marionalinares

Els Pastorets de Berga, aires nous

El dia d'Any Nou, primer dia del 2008, em vaig armar de valor i, vencent la ressaca de la nit anterior, vaig anar a veure Els Pastorets de Berga, originals de El Bressol de Jesús de Frederic Soler (Serafí Pitarra).

A dalt del galliner del Teatre Municipal, amb una calefacció superior als 30 graus, em vaig ficar de seguida a la primera escena: "Revolta infernal".

Hi ha moltes coses que han canviat en aquests pastorets. Des de l'any passat, la direcció ha passat a mans d'en Frederic Roda i els canvis han estat notables i, jo diria, que amb gran encert. Els Pastorets d'ara, duren molt menys temps, s'ha passat de 4 a 2 hores (entreacte inclòs). S'ha ampliat l'escenari, potenciant així els canvis ràpids d'escena, amb varietat d'entrades i sortides, sense haver d'obrir i tancar cortines.

El fet que sigui una obra més curta, ha fet possible un treball molt més intens amb els actors. Estàvem acostumats a una cantarella contínua que fins i tot feia perdre el sentit del contingut. Actualment, s'assaboreixen més els diàlegs, les accions, els detalls d'interpretació i la part còmica o humorística de l'espectacle. Ara, quan fa riure, tothom riu. Abans, tot quedava tan difuminat i era tan llarg, que encara que hi havia moments de gràcia, no acabaves de riure mai del tot.

Enumero algunes novetats de l'obra, per a qui se'n vulgui fer una idea: l'inici amb el Satan penjat del sostre en un "gronxador"; el fet que una dona faci de Llucifer; el joc del Satan amb el titella (per cert, preciós); el casament d'en Garrofa celebrat amb un àpat popular; el nas d'en Garrofa ja no és un nas amb la goma de pollastre típica, sinó més aviat, el cap sencer d'un "pollastre-pallasso"; el nen Jesús del bressol amb flames ja no surt despegant com un coet, simplement no surt; etc.

Per altra banda, tot i retallar dràsticament el text, s'han recuperat fragments del text original, que relliguen el fil argumental de la relació Raquel-Jassè i fan més creïble la història d'amor.

Aquest any, a més, hi ha hagut un treball extra de coreografia. S'han inventat nous balls, de dimonis i de pastors que, segons el meu parer, han estat molt encertats, ja que hi donen un toc molt més tradicional i popular. Els dimonis, més que gimnastes desganats, ara són cucs llefiscosos que es mouen contínuament, s'arrosseguen i martiritzen. Els pastors i les pastores ballen amb energia, amb tossuderia, s'enfilen a la taula, volten, volen, criden, riuen... donen molta frescor a l'obra.

També s'ha tingut cura del maquillatge i la perruqueria, sobretot en els dimonis. Hem pogut veure la nova tendència infernal del cabell "crepat", molt adient, així com l'elaboració de petites obres d'art en les cares dels diables. No crec que ho hagi fet el "Casalets" tot sol, oi?

La música també ha acompanyat les novetats d'aquest any i, malgrat que no hi entenc massa, eren molt alegres i ben trobades. Un detall a destacar és un "solo" de saxo a ritme de jazz dins l'infern, sorprenent. Celebro, per altra banda, que hagin conservat les veus en off del final.

He penjat el cartell del programa en aquest bloc expressament i és que, per primer cop, hi ha un programa d'Els Pastorets amb el repartiment dels actors i actrius, els tècnics, director, escenògrafs, coreògraf, etc. Ja era hora! Ara ja no s'hi valdrà allò de...va, pugem-hi el nen perquè surti una estona, o bé, i si avui faig jo de...¿? Certament, m'han dit que els assajos han estat intensos, que es té cura dels detalls, que els actors/actrius estan molt contents perquè aprenen molt.

Segur que em deixo moltíssimes coses, però espero que hagi quedat clar que els aires nous als Pastorets de Berga han estat molt posititus. Han donat consistència i qualitat a un espectacle d'arrel tradicional que ha sabut combinar el to popular amb una genuïna modernitat.

El teatre era ple a bessar, per alguna cosa debia ser...

Felicitats a totes i a tots!

Per a més informació: Web d'Els Pastorets de Berga

Albert Pla a "La Faktoria d'Arts" de Terrassa

La Roqué va insistir que havíem d'anar a veure l'Albert Pla, i com dir que no a la Roqué? Si no hi havia sopar de teatre, alguna cosa havíem de fer, oi, Júlia?

Així que divendres passat cap a la Faktoria a concert. Reconec que, anys enrere, havia memoritzat cançons senceres de l'Albert Pla, i que m'agradaven prou. Però quan el vaig veure amb aquella pinta, amb una mena de sac lligat amb un cinturó, i des de la primera fila, allò, us asseguro que impressionava.

Tenia cançons que jo no havia sentit mai, però els crits dels seguidors incondicionals del costat ja es van encarregar de dissimular el fet que no em sabés la meitat de les lletres de les cançons.

L'Albert Pla té de bo aquest joc que crea amb el públic, creant un personatge vergonyós, infantil i innocent que, realment, aconsegueix de totes totes.

L'acompanyaven una noia (que semblava embarassada de feia poc) que tocava la caixa, i un fenomen de la guitarra espanyola d'origens clarament agitanats.

En fi, que vam passar una bona estona.

Més info
Faktoria d'Arts