Dijous passat vaig anar a la prèvia de "El silenci del mar", un muntatge teatral basat en l'obra de Vercors (Jean Bruller) i dirigit per Miquel Górriz.Abans de començar l'obra, ja em va impactar la fotografia del programa, amb un Pere Arquillué vestit de soldat nazi amb un posat seriós que feia por de debò.
Els primers minuts van ser molt colpidors: una música eixordadora i la projecció d'unes imatges de guerra en blanc i negre feien pensar que seria un espectacle aterrador.
A continuació, un soldat missatger (Jaime Puerta) apareixia en la foscor, caminant solemnement sobre l'aigua, esquitxant amb fermesa a cada pas. Una imatge sonora preciosa, segurament la millor de l'obra.
No hi busqueu diàlegs plens de tensió, ni tan sols diàlegs. Penseu, més aviat, en una sèrie de monòlegs ben trabats que ens ajuden a conèixer un personatge vil i mesquí, però que, al cap i a la fi, no deixa de ser una persona. Una persona immersa en un conflicte massa gegant que passa una temporada, com tants altres soldats, a casa dels seus propis enemics.
S'estableix, així, una relació de silencis en plural, que evolucionen i canvien, que ens fan anar descobrint nous sentiments i noves emocions. En el cas de l'amo de la casa (Xicu Masó) podrem entendre els seus pensaments a través de la seva pròpia veu en off. Pel que fa a la neboda (Míriam Alamany) el silenci serà absolut i l'emoció, continguda i, no per això, la tensió creada serà menys forta i cruel.
La poesia de l'obra fa que els silencis conflueixin en un silenci més gran que ho envolta i banya, també literalment, tot.
+ info: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2727952
Dossier de premsa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada