"La Ronda" al Teatre Alegria dins els Tallers de L'Institut del Teatre (Terrassa)

Dijous passat, de nou al teatre, per veure un taller dels alumnes de 4t curs de l'Institut del Teatre de Terrassa. Sota la direcció acurada d'en Jordi Vilà, els alumnes van posar en escena l'obra "La Ronda" d'Arthur Schnitzler.

Sincerament, no m'esperava gaudir tant (sí, sí, tant) d'un taller, però així va ser.

L'obra transcorre a través de les relacions amoroses entre els personatges, de forma encadenada, és a dir, i fent un símil amb la rima poètica, estaríem parlant de relacions tipus AB, BC, CD, DE, EF, FG... i així successivament fins a retornar a l'inici, havent completat una "ronda". De manera que cada personatge participa de dues relacions diferents, i en què es mostra, depenent del cas, com a dominador o com a dominant. Veiem, per tant, un mateix personatge en diferents contextos.

El més bonic de l'obra, i crec que és un bon treball de taller, és la posada en escena i la representació simbòlica de la consecució de l'acte amorós i sexual entre els personatges. L'originalitat de les formes que aquesta presenta, a través de l'acrobàcia, de la música i el cant, del gest i el titella, etc, fan que l'espectador se sorprengui i es deixi portar per la plasticitat i la imaginació, amb una sensibilitat que poques vegades es veu en el teatre. Un treball, sens dubte, molt aconseguit i del qual es desprèn una direcció carregada d'idees brillants i de bon gust.

És una llàstima que aquests tallers durin tan poc, perquè són una bona mostra del potencial, encara pur i net, d'una fornada d'actors i actrius que, sota la direcció dels seus mestres, arriben a crear emocions molt dignes.

Molta sort!

"Ventdevall" dins la Mostra de Teatre de Barcelona 2007

Sovint, en les mostres de teatre, trobem, més que grans obres de teatre, la culminació de projectes o tallers d'actors i actrius amb vocació, però sovint, amb pocs recursos.

Un exemple d'aquests tallers, que he vist aquest diumenge passat al teatre Tantarantana de Barcelona, podria ser l'obra "Ventdevall", de la Companyia Unkelele Teatre.

A dalt de l'escenari, una desena d'actors i actrius disposats a oferir el millor d'ells mateixos. Per tant, si fem un càlcul així per sobre, és evident que l'obra havia de durar força, un parell d'horetes.

A mi no em desagraden pas les obres llargues, però si que m'agrada que una obra m'enganxi, de principi a fi, que hi hagi una acció clara que justifiqui l'espai i el temps. Però, en aquest cas, vaig tenir temps per pensar en les galetes boníssimes que tenia al bolso (i que em vaig acabar menjant...).

Tot i així, hi havia moments bonics, idees bones, petites interpretacions ben trobades, però la unitat... bé, no sé, posar els titelles amb calçador, potser no calia. Ni tampoc la invasió poc subtil al públic, cinc minuts abans de concloure l'obra.

Ara bé, confesso que l'esquer que em va fer picar per anar a l'obra, era veure en acció el meu profe de teatre, el Juanma, i per això, ja va valdre la pena.

Ja ho diuen, que s'aprèn dins i fora de la classe, per tant, vaig gaudir de la seva interpretació. Com alguns dels actors de l'obra, el Juama té unes dots gestuals molt desenvolupades i, observant-lo dalt de l'escenari, crec que em va donar bones pistes per incorporar a la nostra propera obra "El casament dels petits burgesos" de B. Brecht, que ell dirigirà.

Reconec que això d'avui no ha estat ben bé una crítica, sinó un parlar per un mateix, així que, fugiré amb un cop de vent, recreant el moment final, i potser el millor, de "Ventdevall".

FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFF!!!!!!!!

Per cert, si us animeu a anar a veure "Ventdevall", seràn al Teatre del Raval a partir del dijous 20 de desembre i durant un mes. Va! Aneu-hi, que fa riure!

Flotats em va fer creure "Stalin"

Dijous passat, aprofitant una oferta d'entrades per 10 euros, vaig anar a veure "Stalin" al Tívoli.

Abans però, vaig cercar a Internet una mica d'informació sobre Stalin. Encara que a COU havia estudiat la Revolució Russa i la Guerra Freda, encara tenia una mica de cacau mental entre Marx, Lenin, Trotsky i Stalin, i entre tsarisme, marxisme, comunisme i socialisme, i també sobre conceptes com col·lectivitzacions, els Kulacs, etc.

Crec que el repàs històric em va anar bé, així, només començar l'espectacle, quan van dir: Moscou, 1952, vaig pensar: "ok, d'aquí un any, Stalin morirà".

Anava a veure l'obra pensant que seria un monòleg llarg i feixuc i que potser no entendria res. Però la veritat és que, només a la primera escena, vaig divisar l'inici d'una trama sentimental entre dos personatges que, més endavant, es veu perjudicada per la influència d'"un personatge important del partit", un personatge que afirma diverses vegades: "Només sóc Stalin".


L'ambient és tens i cru. Tothom pot ser acusat de ser "un enemic del poble" i portat a matar, sigui o no culpable. Ningú no es revolta, però la intel·ligència de la no mentida en l'amor, arribarà a salvar la infermera jueva que tants punts tenia per ser un enemic més del poble.

Les mans que curen el dolor físic fan brollar els pensaments i les reflexions d'un Stalin, ara ja vell i malalt que, mentre justifica els seus actes passats, encara malda per seguir creant el seu personatge fins al final dels seus dies.

L'obra té un apunt final original. Transportats de sobte al nostre any 2007, un personatge hereu de la història de Rússia, cabdella la història i ens explica les conseqüències que aquesta tingué. Entre elles, dues a destacar: La primera: ell mateix, i la segona, l'"anècdota" del cuiner d'Stalin durant els útlims mesos de vida al camp, anomenat "Putin".

Bé, val a dir que, a mi, Flotats sempre m'ha agradat. El trobo un actor magnífic, un gran mestre. Sí, clar, amb un estil molt propi, però del qual tots podem gaudir i aprendre.

Res més, si us agrada el teatre, aneu a veure "Stalin".

"El viatge a l'amor": Un llibre que fa pensar

El viatge a l'amor no és pas el primer llibre que llegeixo d'Eduard Punset, ara bé, potser tot seguit i amb tanta afició, sí.

Havia llegit fragments de El viatge a la felicitat. També algunes cosetes de L'ànima és al cervell, però com aquest últim, cap. Es veu que en té un al forn, a punt de sortir, que completarà la seva trilogia de viatges, i que tracta sobre el Poder. Bé, esperarem.

La lectura de El viatge a l'amor, diguem-ne que, m'ha anat bé. M'ha fet pensar coses, segurament òbvies per a molta gent, però que, a mi, m'agraden igualment. Seria com una autoajuda amb base científica.

Faré cinc cèntims d'algunes afirmacions que fa. Per exemple: que l'amor, com a desig de fusió amb l'altre, ja ve de la primera cèl·lula que va deixar de ser unicel·lular per unir-se a una altra. Per tant, tranquils, això de voler lligar no és només una cosa de l'edat.

Un altre exemple: que el fet que els homínids haguem evolucionat, posant-nos drets, alhora que el nostre cervell ha anat augmentant, ha fet que els nadons neixin prematurament, 12 mesos abans del que tocaria, ja que si no, no els podríem parir, no passarien. Per això, també, els nadons són tan indefensos i poc autònoms durant els dos primers anys de vida.

Més cosetes, que el preu que hem hagut de pagar per la sofisticació dels sexes i de l'especificitat dels nostres gens, ha fet que la mort sigui un fet molt transcedent entre els homínids. Si no hagués estat així, i fóssim com les cèl·lules, unes clons de les altres, la mort no tindria cap valor.

També és bona l'afirmació que pren Punset d'un escriptor, que ara no recordo, quan diu que la millor manera de superar el desamor és construint una nova il·lusió. I que el desamor sempre s'acaba superant, però que el sentiment que suscita és el mateix que sent el nadó quan s'allunya de la mare o bé, també, el dolor davant la mort.

Per enamorar-nos, es veu que la persona ens ha de despertar alguna cosa nova, que no puguem associar a cap cosa passada en el nostre record.

Que l'amor i la fidelitat a la parella és una pura qüestió de supervivència i de possibilitat de reproducció.

Que l'antítesi de l'amor és el menyspreu.

... i moltes coses més.

Un record pel Pep Isanta

Ara que ja s'ha dictat la sentència pel judici per l'assassinat del Pep Isanta, molts dels que el coneixíem i l'estimàvem podrem curar una mica més la nostra ferida.

Sempre recordaré l'Isanta com un noi molt sensible.

A Camells, el nostre grup de ruta de colònies a Borredà, on jo era monitora, vaig veure ben aviat el bon cor que tenia, les ganes de viure, les ganes de donar-ho tot pels altres, les ganes d'estimar i d'estar bé amb tothom.

El Pep sempre ha estat un jove de pau. Aquest judici havia d'anar així.

Van ser uns estius molt feliços que mai no oblidaré. Gràcies Pep!

Un petó i records al Ramon!
Mariona
Adreces d'interès:
Grup Colònies a Borredà
Plataforma per a la convivència del Berguedà
Entrevista als pares de Josep Maria Isanta a Catalunya ràdio, 26/11/07

'Íntima Tragèdia' torna al Teatre Municipal de Berga

Dissabte passat vaig anar al Casino a veure l'obra teatral "Íntima tragèdia" escrita i dirigida per Jordi Cussà.

El director i escriptor berguedà, Jordi Cussà (Berga, 1961), que ja té un nom consolidat en la literatura catalana contemporània amb títols com "Cavalls salvatges" (2000), "La serp" (2001), "L'alfil sacrificat" (2003), "Apocalipsis de butxaca" (2004), "La novel·la de les ànimes" (2005) "Clara i les ombres" (2007), a més reculls de poesia i més d'una dotzena d'obres teatrals.

No era la primera vegada que la companyia "Anònim teatre", que aquest any celebra els seus 30 anys, posava en escena aquest espectacle. L'any passat van omplir el teatre del casino i va ser tot un èxit.

El dissabte passat, en canvi, érem quatre gats al teatre. Ho vaig trobar bastant fort, com és que hi ha tan poc interès pel teatre a Berga? De totes maneres, a mi em va agradar haver-hi anat.
Vaig trobar que l'obra era molt reflexiva. El tema de la violència domèstica i, per extenció, la violència en general, es tractava d'una maner ben original: a partir del teatre dins el teatre i creant uns efectes de dualitats paral·leles que permetien veure situacions quotidianes des de diverses perspectives alhora.

Els personatges, alguns més ben trobats que els altres, destacant la interpretació de l'Ariadna Fígols i el Marcel Tuyet, eren versàtils i combinaven el diàleg ràpid amb els petits monòlegs confonent-se amb el públic.

Realment, l'obra em va fer pensar. Només per això, crec que ja valia la pena anar-hi, bé, no només per això. També cal destacar la banda sonora de l'obra. Des d'aquí un "bravo" per al Xavier Guitó i el Jordi Castilla, que van saber crear una atmosfera molt especial dins l'espectacle.

Entrevista a Jordi Cussà per Jordi Vilarrodà

Teatre: "Primer ball" de la companyia Malatesta a Terrassa

Ahir al vespre vaig tornar al teatre, de nou a Terrassa, però aquest cop a la Sala Maria Plans de l'Institut del Teatre.

Hi participaven els meus profes de teatre, la Teresa Sánchez i el Juama Palacios, per això vam tornar-hi anar amb els de "Les Pisanes". I ens va passar volant!

"Primer ball" és una obra d'Irène Némirovsky, una escriptora que va viure una infantesa difícil degut a la mala relació amb la seva mare. De fet, aquesta obra vol ser una revenja a la mare pel patiment sofert i va escriure-la amb només 26 anys.

Destacaria el ritme i la caracterització dels personatges, gairebé estripats, per crear un contrast temerari, entre la riallada i el plor. Hi ha moments de dolor, com el de la filla solitària i mancada d'afecte, interpretat magistralment per la Mariona Anglada, actriu que demostra un gran domini de tècnica actoral amb canvis rapidíssims de registre que t'arrosseguen on ella vol.

També la mare, interpretada per la Teresa Sánchez, aconsegueix regirar sentiments de ràbia i de llàstima a la vegada. Un vestuari ben adient ajuda a crear un ambient corrosiu i degradant del nou ric que mai no serà vist com un ric de debò. Bravo!

L'actor Juama Palacios, el pare, gairebé irreconeixible amb el vestuari i amb moviments gegantins, reforçava la part més estereotipada del nou ric i del personatge tan pla i simple que gairebé sembla robòtic.

Per acabar les meves lloances a aquesta obra tan ben feta, cal remarcar la polifacècia de l'actriu Amàlia Sancho que, a banda de la percussió i els efectes especials que acompanyaven la música en directe de dos músics (acordió i violí) magnífics, va perfilar amb gràcia i elegancia el paper de les típiques mestres de música i idiomes de l'alta societat.

Felicitats Malatesta!

Teatre "L'aigua" al Teatre de l'alegria de Terrassa

El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa ha produït, amb gran encert, l'adaptació de les narracions de Jesús Montcada al teatre. "L'aigua" és el nom de l'obra teatral que n'ha sortit i que s'ha estrenat aquest octubre al Teatre de l'alegria de Terrassa.

Amb els alumnes del meu grup de teatre de "Les Pisanes", he pogut veure la prèvia a l'estrena i puc dir que va ser una hora i mitja de gaudi total.

Els textos de Montcada, seleccionats amb cura, van ser interpretats magistralment pels actors, amb una perfecció lingüística que costa molt de trobar en els nostres escenaris.

No us la perdéssiu pas!

Teatre: "A la Toscana" a la Sala petita del TNC

Una vegada més, Belbel em va demostrar que és un geni de la creació dramàtica catalana del nostre temps. Sempre he pensat que serà un autor de referència per a molts estudiants dels anys que vindran i, per la meva sort, puc viure d'aprop les seves creacions amb les seves posades en escena com a director.

Em va semblar brutal, a la sortida del teatre, quan sentia comentaris de grupets de gent dient coses com "és una obra surrealista!", "però ho somiava o era real?", "crec que era més simple del que semblava"... Realment, el discurs dramàtic era un trencaclosques que demanava una certa atenció, però que, alhora, feia possible la sorpresa, les accions inesperades i el dubte que, sense voler, et fa pensar la petita frontera que hi ha entre el real i el somni.

Els actors, sobretot els masculins, eren una garantia d'èxit: Jordi Boixaderes i Lluís Soler. Per altra banda, em va sobtar la tria d'una de les actrius femenines. Mentre que Lluïsa Castell va estar fantàstica, dominant registres diversos i amb força atractiva, el personatge de Cristina Plazas, interpretat amb massa violència pel meu gust, va fer que no acabés d'assaborir l'obra. Deixant a banda el deix castellanoparlant del seu català (tot i reconèixer-ne el mèrit), crec que el to era bastant monòton i forçat, fins a extremir la veu en alguns moments.

Penso que hi ha moltes més actrius catalanes que "matarien" per un paper com aquest i que podrien funcionar molt millor. A vegades no entenc quin criteri se segueix per triar els actors i actrius al TNC...

De totes maneres, us recomano l'obra. A més, l'escenografia val molt la pena, original i minimalista, impactant i versàtil. Diguem-ne... moderna?

Recital de poesia a Casserres

Ara toca "blogar", mentre a altres... els toca volar

Després de molt Moodle, retorno al Bloc. Bé, de fet, potser es tracta més d'anar d'un lloc a l'altre. Ara un, ara l'altre i tornem i anem més enllà...

Un misteri, com la vida mateixa, o potser és la màgia de les bruixes...??? Qui ho sap.

Des d'aquí, un petó per la "iaia" Carmen.

Activitat "plaent" sobre poesia

1. Llegeix amb atenció aquest poema de Joan Salvat-Papasseit:

Mester d'amor

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

• Ara escolta amb atenció la versió que el cantautor Josep Tero ha fet d'aquesta poesia, i que està recollida al disc "Lladre d'Amor". Un disc absolutament recomanable!

• Ara et toca a tu, redacta un text argumentatiu (seguint l'estructura adequada) on s'exposi la teva opinió en acord o desacord amb el poema. Recorda que has de fer servir arguments, a favor i en contra. Mínim 80 paralules.

• Llegeix, també, les opinions dels teus companys/es, i si cal, entreu en debat.

Endavant!
Mariona