"Intimitat" em va fer com ràbia...

Fa una mica més d'una setmana vaig anar a la Villarroel a veure "Intimitat". Sempre m'agrada seure ben endavant, per veure bé les cares dels actors i actrius, i poder apreciar millor les expressions. Aquesta vegada, però, no va poder ser, i vaig haver de seure bastant enrere i al pis de dalt...

L'obra representa la crisi personal d'un home (Xavier), d'uns quaranta anys, que vol deixar la seva dona i els seus dos fills. Cansat de suportar la vida que ha portat amb la seva dona, immers en una crisi existencial i professional, i decidit a viure una vida diferent, "Intimitat" ens vol donar la visió, unívoca, d'aquest personatge que es mostra despectiu, egoïsta, egocèntric i excèntric i que, per això, fa com molta ràbia.

Joel Joan interpreta aquest protagonista, de personalitat tan complicada, però en algun moment m'he perdut perquè no sabia on acabava el personatge i on començava l'actor. No sé, com que els personatges feien servir un llenguatge molt col·loquial, fins i tot vulgar en alguns moments, semblava més aviat una "conya" entre amics. També perquè hi havia parts força còmiques i que els actors acabaven estripant fins a l'extrem.

Personalment, la interpretació que més em va agradar fou la de la Clara Segura. Tot el que fa, ho fa bé. Quina sort! El paper de parella resignada, però moderna i intel·ligent, que ignora la cara que amaga el seu marit, les seves infidelitats i el poc respecte que ell li té, el desenvolupa de forma magistral.

Doncs sí, surts pensant "Quin tio!", i et fa ràbia perquè, en el fons, el tio és graciós i es guanya els amics i sembla com si tothom l'admirés i se l'estimés, encara que sigui com és.

Crec, però, que l'èxit de l'espectacle és la qualitat del text. Hanif Kureishi tracta sovint aquests temes de doble moral, de les relacions personals, de les debilitats i de les crisis existencials, que ell mateix ha viscut en la pròpia pell, com és el cas d"Intimitat".