dijous, 4 de desembre del 2008

"Una ciutat brillant" de Jordi Vilà a l'Alegria de Terrassa

Amb una mica de retard, m'agradaria explicar les impressions que vaig tenir quan vaig anar a veure "Una ciutat brillant" de Conor McPherson al teatre Alegria de Terrassa, el passat 16 de novembre.

D'entrada sé que no seré massa objectiva, perquè de moment, tot el que he vist del director Jordi Vilà m'ha entusiasmat. En aquest cas, s'hi mostren sentiments humans molt íntims, pensaments d'aquells que tothom, segurament, ha tingut alguna vegada i que no s'atreveix a dir.

És una obra de contingut intens que ens arriba en català, amb un llenguatge directe, planer i de gran naturalitat, gràcies a la magnífica traducció de Joan Sallent.

D'entrada no tenia massa clar qui era l'actor Andreu Benito, ho he de reconèixer, i fins i tot em fa una certa vergonya dir-ho, però la seva interpretació em va frepar de valent. Els llargs monòlegs a la consulta del psiquiatre eren àgils i tan creïbles que, segons com, semblava que l'actor improvisés. Trobo que va ser un treball molt ben cuidat i amb un molt bon resultat. És un personatge que t'acaba tocant el cor.

Alhora, el joc de situacions amb el psiquiatre, interpretat per Santi Ricard, feia que l'espectador se sentís, fins i tot, com un invasor d'intimitats, davant d'uns personatges fràgils, torturats per les situacions que han viscut, amb profunds sentiments de culpa, però amb la capacitat de sortir-se'n, de tirar endavant, de trobar una sortida i tornar a començar.

En uns papers més secundaris, els personaltges interpretats per Clara Galí i Joan Dausà, van proporcionar moments genials de relació entre humans, és a dir, comportaments que, sense voler, ens delaten fins a la nostra màxima essència, davant la por al desconegut, la por a conèixer-se un mateix.

L'escenografia era d'aparença simple, però alhora plena de petits detalls que ajudaven a crear l'intimitat desitjada, juntament amb la delicada il·luminació. I em van encantar els canvis en fosc, gairebé màgics, en iniciar una nova escena i també, sens dubte, la música.

Tornant a casa, vaig intentar no pensar massa en un moment concret de l'obra, que ara no puc dir, perquè seria desvetllar sorpreses, però vaig veure clar, que de fantasmes, en tenim tots...

Un cop més, el CAET ens proposa un espectacle de qualitat amb grans professionals. És d'agrair! No us el perdeu, serà a la Sala Beckett a partir de l'1 de febrer de 2009.

1 comentari:

Marina Raurell ha dit...

divendres la vaig a veure! n'estava buscant informació hi he trobat el teu blog.

salutacions