Quan em van proposar d'anar a veure "Urtain", aquell dissabte d'octubre, vaig pensar, però si no sé ni qui era aquest tio... un boxejador? Si a mi la boxa no m'interessa gens... Però en fi, dit i fet, no hi tenia res a perdre i cap al Romea.Abans d'arribar al teatre només sabia que Urtain havia estat un boxejador que es va fer molt famós als anys 70 i que es va suicidar l'any 1992 saltant d'un 10è pis.
Des del primer moment em vaig submergir en l'obra. Aquell home, aquella veu tan difícil, aquella respiració que et fa sentir cansat només de sentir-la, aquell ambient emboirat... Uf! Quina història més tràgica, quina humanitat i quina deshumanització a la vegada. Quin contrast entre la ingenuïtat violenta i la violència manipuladora.
És una obra genial, plena de detalls i matisos. Tot succeeix a dins d'un ring que es tranforma, depenent de l'escena, en unes oficines, un bar, una casa, etc, on els personatges es mouen amunt i avall, a un ritme constant, fresc i trepidant, que contrasta amb el tarannà d'Urtain. El temps és un compte enrere al voltant de la vida d'un personatge que no sap qui és, que pateix i que confia en la gent que l'envolta. Per poder entendre l'inici tràgic de l'obra, és a dir, la tragèdia d'Urtain, ens hem d'anar remuntant als fets viscuts, un a un, fins a arribar a l'origen.
Tots els personatges estan molt bé, però el personatge d'Urtain, interpretat per Roberto Álamo, és un dels millors que he vist mai en teatre i dels que més m'ha impactat.
S'ha de veure.
