"La Ronda" al Teatre Alegria dins els Tallers de L'Institut del Teatre (Terrassa)

Dijous passat, de nou al teatre, per veure un taller dels alumnes de 4t curs de l'Institut del Teatre de Terrassa. Sota la direcció acurada d'en Jordi Vilà, els alumnes van posar en escena l'obra "La Ronda" d'Arthur Schnitzler.

Sincerament, no m'esperava gaudir tant (sí, sí, tant) d'un taller, però així va ser.

L'obra transcorre a través de les relacions amoroses entre els personatges, de forma encadenada, és a dir, i fent un símil amb la rima poètica, estaríem parlant de relacions tipus AB, BC, CD, DE, EF, FG... i així successivament fins a retornar a l'inici, havent completat una "ronda". De manera que cada personatge participa de dues relacions diferents, i en què es mostra, depenent del cas, com a dominador o com a dominant. Veiem, per tant, un mateix personatge en diferents contextos.

El més bonic de l'obra, i crec que és un bon treball de taller, és la posada en escena i la representació simbòlica de la consecució de l'acte amorós i sexual entre els personatges. L'originalitat de les formes que aquesta presenta, a través de l'acrobàcia, de la música i el cant, del gest i el titella, etc, fan que l'espectador se sorprengui i es deixi portar per la plasticitat i la imaginació, amb una sensibilitat que poques vegades es veu en el teatre. Un treball, sens dubte, molt aconseguit i del qual es desprèn una direcció carregada d'idees brillants i de bon gust.

És una llàstima que aquests tallers durin tan poc, perquè són una bona mostra del potencial, encara pur i net, d'una fornada d'actors i actrius que, sota la direcció dels seus mestres, arriben a crear emocions molt dignes.

Molta sort!

"Ventdevall" dins la Mostra de Teatre de Barcelona 2007

Sovint, en les mostres de teatre, trobem, més que grans obres de teatre, la culminació de projectes o tallers d'actors i actrius amb vocació, però sovint, amb pocs recursos.

Un exemple d'aquests tallers, que he vist aquest diumenge passat al teatre Tantarantana de Barcelona, podria ser l'obra "Ventdevall", de la Companyia Unkelele Teatre.

A dalt de l'escenari, una desena d'actors i actrius disposats a oferir el millor d'ells mateixos. Per tant, si fem un càlcul així per sobre, és evident que l'obra havia de durar força, un parell d'horetes.

A mi no em desagraden pas les obres llargues, però si que m'agrada que una obra m'enganxi, de principi a fi, que hi hagi una acció clara que justifiqui l'espai i el temps. Però, en aquest cas, vaig tenir temps per pensar en les galetes boníssimes que tenia al bolso (i que em vaig acabar menjant...).

Tot i així, hi havia moments bonics, idees bones, petites interpretacions ben trobades, però la unitat... bé, no sé, posar els titelles amb calçador, potser no calia. Ni tampoc la invasió poc subtil al públic, cinc minuts abans de concloure l'obra.

Ara bé, confesso que l'esquer que em va fer picar per anar a l'obra, era veure en acció el meu profe de teatre, el Juanma, i per això, ja va valdre la pena.

Ja ho diuen, que s'aprèn dins i fora de la classe, per tant, vaig gaudir de la seva interpretació. Com alguns dels actors de l'obra, el Juama té unes dots gestuals molt desenvolupades i, observant-lo dalt de l'escenari, crec que em va donar bones pistes per incorporar a la nostra propera obra "El casament dels petits burgesos" de B. Brecht, que ell dirigirà.

Reconec que això d'avui no ha estat ben bé una crítica, sinó un parlar per un mateix, així que, fugiré amb un cop de vent, recreant el moment final, i potser el millor, de "Ventdevall".

FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFF!!!!!!!!

Per cert, si us animeu a anar a veure "Ventdevall", seràn al Teatre del Raval a partir del dijous 20 de desembre i durant un mes. Va! Aneu-hi, que fa riure!

Flotats em va fer creure "Stalin"

Dijous passat, aprofitant una oferta d'entrades per 10 euros, vaig anar a veure "Stalin" al Tívoli.

Abans però, vaig cercar a Internet una mica d'informació sobre Stalin. Encara que a COU havia estudiat la Revolució Russa i la Guerra Freda, encara tenia una mica de cacau mental entre Marx, Lenin, Trotsky i Stalin, i entre tsarisme, marxisme, comunisme i socialisme, i també sobre conceptes com col·lectivitzacions, els Kulacs, etc.

Crec que el repàs històric em va anar bé, així, només començar l'espectacle, quan van dir: Moscou, 1952, vaig pensar: "ok, d'aquí un any, Stalin morirà".

Anava a veure l'obra pensant que seria un monòleg llarg i feixuc i que potser no entendria res. Però la veritat és que, només a la primera escena, vaig divisar l'inici d'una trama sentimental entre dos personatges que, més endavant, es veu perjudicada per la influència d'"un personatge important del partit", un personatge que afirma diverses vegades: "Només sóc Stalin".


L'ambient és tens i cru. Tothom pot ser acusat de ser "un enemic del poble" i portat a matar, sigui o no culpable. Ningú no es revolta, però la intel·ligència de la no mentida en l'amor, arribarà a salvar la infermera jueva que tants punts tenia per ser un enemic més del poble.

Les mans que curen el dolor físic fan brollar els pensaments i les reflexions d'un Stalin, ara ja vell i malalt que, mentre justifica els seus actes passats, encara malda per seguir creant el seu personatge fins al final dels seus dies.

L'obra té un apunt final original. Transportats de sobte al nostre any 2007, un personatge hereu de la història de Rússia, cabdella la història i ens explica les conseqüències que aquesta tingué. Entre elles, dues a destacar: La primera: ell mateix, i la segona, l'"anècdota" del cuiner d'Stalin durant els útlims mesos de vida al camp, anomenat "Putin".

Bé, val a dir que, a mi, Flotats sempre m'ha agradat. El trobo un actor magnífic, un gran mestre. Sí, clar, amb un estil molt propi, però del qual tots podem gaudir i aprendre.

Res més, si us agrada el teatre, aneu a veure "Stalin".

"El viatge a l'amor": Un llibre que fa pensar

El viatge a l'amor no és pas el primer llibre que llegeixo d'Eduard Punset, ara bé, potser tot seguit i amb tanta afició, sí.

Havia llegit fragments de El viatge a la felicitat. També algunes cosetes de L'ànima és al cervell, però com aquest últim, cap. Es veu que en té un al forn, a punt de sortir, que completarà la seva trilogia de viatges, i que tracta sobre el Poder. Bé, esperarem.

La lectura de El viatge a l'amor, diguem-ne que, m'ha anat bé. M'ha fet pensar coses, segurament òbvies per a molta gent, però que, a mi, m'agraden igualment. Seria com una autoajuda amb base científica.

Faré cinc cèntims d'algunes afirmacions que fa. Per exemple: que l'amor, com a desig de fusió amb l'altre, ja ve de la primera cèl·lula que va deixar de ser unicel·lular per unir-se a una altra. Per tant, tranquils, això de voler lligar no és només una cosa de l'edat.

Un altre exemple: que el fet que els homínids haguem evolucionat, posant-nos drets, alhora que el nostre cervell ha anat augmentant, ha fet que els nadons neixin prematurament, 12 mesos abans del que tocaria, ja que si no, no els podríem parir, no passarien. Per això, també, els nadons són tan indefensos i poc autònoms durant els dos primers anys de vida.

Més cosetes, que el preu que hem hagut de pagar per la sofisticació dels sexes i de l'especificitat dels nostres gens, ha fet que la mort sigui un fet molt transcedent entre els homínids. Si no hagués estat així, i fóssim com les cèl·lules, unes clons de les altres, la mort no tindria cap valor.

També és bona l'afirmació que pren Punset d'un escriptor, que ara no recordo, quan diu que la millor manera de superar el desamor és construint una nova il·lusió. I que el desamor sempre s'acaba superant, però que el sentiment que suscita és el mateix que sent el nadó quan s'allunya de la mare o bé, també, el dolor davant la mort.

Per enamorar-nos, es veu que la persona ens ha de despertar alguna cosa nova, que no puguem associar a cap cosa passada en el nostre record.

Que l'amor i la fidelitat a la parella és una pura qüestió de supervivència i de possibilitat de reproducció.

Que l'antítesi de l'amor és el menyspreu.

... i moltes coses més.