dilluns, 16 de juny de 2008

Quan les ganes ho poden tot!

La posada en escena de El retaule del flautista de Jordi Teixidor (premi Josep M. de Sagarra el 1968) es va poder veure el dissabte dia 14 de juny a Berga a càrrec de la companyia La Farsa (que comença així la celebració del seu 50è aniversari).

L'aposta era francament arriscada per a un grup amateur que acaba d'incorporar molts actors a la plantilla i un nou director, però amb energies renovades i moltes ganes de fer coses. Potser aquests dos fets van marcar l'èxit de l'espectacle.

Cartell: Joan Ot Comellas

Sense cap mena de dubte, crec que va ser un èxit d'espectacle, una obra molt ben dirigida, perquè activar més de 30 actors i actrius, crear noves músiques, cantar en directe, tenir pocs recursos per a escenografia i vestuari, etc. no és gens fàcil, i menys encara, per a un director primerenc com ha estat en Jordi Torrabadella... Si el debut ha estat així, qui sap on es pots arribar, Jordi!.. Déu ni do!!

El retaule és presentat per Hans (Jordi Torrabadella) i Frida (Montse Tristany), dos personatges que fan de narradors de la història. Hans, fins i tot ho fa cantant, i mostra l'aire burlesc i didàctic de l'obra.

Quant als personatges, crec que s'ha assolit l'objectiu: la història se'ns fa creïble, ens hi endinsem. Alguns personatges són més convincents que altres, però en general tots estan en la línia de l'obra. Destacaríem el Burgmestre Schmid (Xavi González) que em va sorprendre pel pes de l'obra que suportava. Es pot dir que es passa gairebé tota l'obra a l'escenari. Es nota un treball textual important, seguretat i bona interpretació. Un punt d'inflexió important és quan Schmid canta i balla un tango, jugant amb una cadira. Una de les millors imatges de l'obra.

Com en tota comèdia, hi trobem personatges que ens desperten somriures i també algunes bones riallades. Aquest és el cas del reverend Grundig (Josep Alberich), un dels papers més ben aconseguits, així com les magnífiques intervencions dels síndics Baun i Wells (Òscar Garcia i Jordi Solà, respectivament), amb diàlegs ràpids i cançons ben cantades, sobretot en Solà, en consonància amb el caràcter dels personatges. No oblidem els regidors i el ferrer (Martí Molina, Aleix Canudas, Toni López, Josep Sensada i Ferran Pujols), que se'ns presenten de forma esplèndida, de sobte, al ritme d'una coreogràfia senzilla però desenfadada, sense complexes i cantant amb força tots a la una. Un dels moments en què el públic va esclatar de riure. No n'hi havia per menys...

Walter Romberg (Oriol Curriu) ens va sorprendre per la seva joventut i el seu talent cantant el seu tema amb Lisbeth (Sònia Ferrer) i Grete (Gemma Torrebadella). Aquestes últimes en uns papers més secundaris caracterítzats per l'exajeració femenina i, fins i tot, un cert punt d'histerisme.

La resta de personatges amb menys protagonisme, no per això, van deixar de tenir importància. Tots ells, vilatans, soldats i carcellers van contribuir a donar vida a l'obra, amb punts d'humor, energia i força.

De la qualitat de la posada en escena en té molta culpa la composició de les cançons. Cada música, creada exclusivament per a l'obra, lligava perfectament amb la situació i els personatges que les interpretaven. La feina d'en Xavi Torrabadella, juntament amb les persones que van participar en les mescles i la instrumentació, mereix un elogi especial. Les melodies eren variades i s'enganxaven fàcilment. No seria mala idea fer-ne un cd i distribuir-lo, oi? Almenys entre els amics i coneguts...

Alhora, cal destacar la feina de creació del vestuari, molt adient, que la Queralt Cortina va confeccionar amb poc temps i mitjans i amb l'assessorament de Montserrrat Minoves, d'experiència més que contrastada.

En la mateixa línia, l'escenografia fou original. De caire minimalista, com l'hemiscicle dels regidors, la presó o el balcó de l'ajuntament, van ser suficients per situar les escenes i crear uns espais ben definits i variats.

Veient tot això, queda clar que les ganes de portar a terme una obra com aquesta ha estat la clau de l'èxit. Això, i el fet de saber situar l'espectacle en la seva justa mesura, sense pretencions de fer un musical, però cantant, fent una obra coral, però sense excedir-se en les aspiracions professionals, sinó sent conscients que el teatre amateur té un paper local i de país prou important com per apostar-hi fort. Moltes persones, de forma desinteressada, i amb una il·lusió comuna, les ganes de fer teatre, s'han unit i han aconseguit, no només omplir el teatre municipal, sinó fer que la gent en sortís contenta.

Enhorabona a tots els que heu fet possible aquesta obra!
Per molts anys, La Farsa!



PS. Potser el que no es va acabar d'entendre, va ser l'aparició del "Cowboy" a mitja obra entre el públic...jejejeje! Què hi farem!

3 comentaris:

xavi ha dit...

Allò del cowboy no va acabar de sortir. És que estava poc assajat.
En fi, molt bona crònica.

Anònim ha dit...

Ei germaneta, m'ha agradat aquesta crítica/comentari de l'obra de la Farsa. Llàstima que no la vaig veure. M'agradaria veure el video sencer, me'l pots aconseguir?
Un petó, ciao !

Mariona Linares ha dit...

Ok, ja ho miraré. De totes maneres, sé que la tornaran a fer aviat. Bé, això és el que es rumorejava després de veure l'èxit que va tenir.
Petonets,
Mariona