Emocions amb "Coral romput"

Dijous passat, a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, grans dosis de poesia amb "Coral romput".

Joan Ollé ha creat un espectacle amb gran sensibilitat. De fet, quan la matèria primera és de tanta qualitat, el resultat ha de ser bo per força. La poesia de Vicent Andrés Estellés, la guitarra de Toti Soler, la veu devallant del cel de l'Ovidi Montllor i la magistral interpretació d'un bon grapat dels millors actors/actrius de l'escena catalana actual: Montserrat Carulla, Joan Anguera, Eduard Farelo i Pere Arquillué... Què més es pot demanar?

Em vaig emocionar, sí, i molt. Estellés m'agrada i em transporta, no ho puc evitar. Era un cóctel massa fort de sensacions. Fou com una catarsi. M'alegro d'haver-ho viscut.

+info

"La classe neutra": una versió de "L'auca del Sr. Esteve" a la Muntaner

Crec que l'adjectiu escollit per al títol de l'obra ho diu tot: "neutra". En l'obra no hi ha grans emocions, no hi ha conflicte expressat físicament, sinó que tot és contenció, tot és un gran conflicte social envolcallat per una monotonia que es podia respirar de cap a cap del teatre.

Un ambient rústic, uns personatges consevadors, un discurs lent, una música encara més lenta, una processó religiosa genial que fa de metàfora brillant, i uns personatges correctes.

No s'hi pot fer més, l'argument predictible no ofereix, aquí, massa malabarismes, ni tampoc crec que n'hi hagi la intenció.

La incorporació al grup, que ja havia vist l'any passat a Arenys de Mar amb l'obra "Nora", de cares noves i conegudes, dóna més presència a l'obra, com més professionalitat. Si bé no tots els actors/actrius són professionals, aquesta vegada tots han estat a l'alçada i han presentat un muntatge molt digne i honest.

Com a protagonista, Santi Ricart, fa un paper extraordinari, no dóna més perquè l'obra tampoc li ho permet. Aquest noi, que ara veiem a la sèrie "Zoo", ho fa molt bé i sembla molt més jove del que és.

També la Gemma Sangerman, que ja va demostrar un gran talent protagonitzant "Nora" és una gran actriu i compleix com a esposa interessada i sense sentiments.

Qui no podia evitar fer escapar alguna rialla al públic és el Francesc Casanovas per culpa de la inèrcia de les seves aparicions a "Polònia". Jo no l'havia vist abans en un teatre i trobo que també li va.

L'obra està molt calculada: la il·luminació, la música, etc. tot conflueix a crear un ambient de monotonia, de no sentimentalisme, de fugida de la passió que tempta... Realment, et vénen unes ganes de viure i de trencar amb tot, tal i com ho feren, en aquell tombant de segle, els artistes modernistes!

"Boscos endins"

"Boscos endins" em va agradar però no em va fer vibrar. És un musical basat en els contes de sempre (els dels Germans Grimm), però amb alguns canvis importants.

Si ve la primera part segueix l'argument real dels contes, a la segona, els personatges es revolten i actuen segons les seves pròpies idees. La cosa, per tant, ja no és tan idíl·lica i es complica.

Es mostren actituds humanes a través dels personatges, i això és original i sobte a l'espectador. Per exemple, es fa estrany que el príncep sigui infidel, oi? O potser no. Bé, tan se val.

L'escenografia, el vestuari, les màscares i el maquillatge em van agradar molt. Sobretot les casetes plegables, que permeten explicar els contes de forma simultània.

El personatge més aplaudit fou la caputxeta, i amb raó, perquè va fer una actuació fantàstica. La bruixa també, però no fou tan aclamada. Val a dir, a més, que el Carlos Gramaje, que fa de llop i de príncep, està molt més atractiu fent de Saïd a "Mar i Cel," que no pas aquí, tot i que el seu personatges estan molt ben aconseguits.

El cas és que el que més recordaré d'aquest espectacle serà l'atac de riure que vam tenir amb la Roqué. Seiem a l'amfiteatre, força endarrere, i volíem canviar de lloc a mitja primera part, i anar a un parell de seients de la segona fila que estaven lliures. Jo no ho veia clar, ens feia vergonya passar per allà al mig, i quan la Roqué es va aixecar vaig tibar-la endarrere, la butaca es va plegar i va caure de cul a terra!

No podíem parar de riure, ploràvem i el mal de panxa era terrible. Per sort, només les dues noies del costat van notar que alguna cosa ens passava...

Per acabar la crònica, una recomanació: si aneu a algun teatre del Paral·lel, us recomano que, abans, passeu pel "Quimet" un bar-celler molt bonic, on fan unes tapes impressionants amb vins de tot tipus (al carrer Poeta Cabanyes).

"El Llibertí": es pot definir la "Moral"?

Dijous passat, al Poliorama, vaig poder gaudir d'una hora i mitja de bon teatre. Una comèdia de text filosòfic, que captiva, que et fa estar atent i no perdre el fil de les argumentacions. Alguns parlen de "vodevil filosòfic", d'acord.

Els personatges de l'obra es mouen amb gran ritme i dinamisme, amb frescor, alegria i sense complexes. Van guarnits amb vestits fastuosos, de colors vius, de l'època dels grans pensadors francesos del s. XVIII: Denis Diderot (el nostre protagonista), Jean-Jacques Rousseau, Voltaire, etc.

El leimotiv de l'obra és trobar una definició adient per a "Moral". Diderot és l'encarregat d'explicar aquest concepte a l'Enciclopèdia i, a partir de les situacions personals i anècdotes que viu en el present, durant l'estada a la casa de camp d'una amiga de l'alta societat, reflexiona i filosofa, sense arribar a trobar mai les paraules justes per definir un concepte de tal envergadura filosòfica.

Depenent de la situació o el cas, Diderot tergiversa els arguments, arribant, fins i tot, a contradir el que ha dit poc moments abans. La reflexió, d'aquesta manera, queda equilibrada, no podem dir, explícitament, que hi hagi un posicionament absolut sobre el comportament i la moral dels personatges. L'obra busca obrir la ment, pensar i decidir lliurement per un mateix.

L'obra té molta força perquè, tant en Ramon Madaula (Diderot), com Laura Conejero (Madame Therbouche), hi fan un interpretació brillant. Madame Therbouche és una dona maquiavèlica i misteriosa que, amb l'excusa de fer un retrat a Diderot, el sedueix i amaga secrets. Captiven el públic amb la sensualitat continuada, la seducció de les paraules i el gest, d'aquelles que, gairebé, et fan empassar la saliva i tot.

Diderot, que es passa tota l'obra dalt l'escenari, és un personatge que actua, segons ell, amb llibertat, fent el que sent, sense mentir, justificant la seva conducta amb raonaments propis. No obstant, per justificar l'opinió sobre els fets d'altres a qui ell estima, els raonaments són clarament oposats. I el que servia per defensar una cosa, ara ja no funciona i cal buscar nous arguments.

Segurament la dona, encarnada pels personatges femenins d'edats diverses, acaba tenint un paper més destacat de poder. La dona és més subtil i refinada de sentiments que l'home, vist com a més animal i més màquina.

Els acompanya Marta Millà (sí, sí, la de "Cal Brinco") en un paper molt còmic i entranyable, com a esposa de Diderot, que interpreta amb gran encert.

Cal remarcar, també, la interpretació d'unes joveníssimes Nausicaa Bonnín i Paula Vives que amenitzen l'obra amb la seva picardia i pressumpta innocència. La Nausica, segurament, té un pes més gran a l'obra i demostra més experiència dalt l'escenari.

En definitiva, que vaig passar una estona molt agradable.

Sobre el mateix autor d'aquesta comèdia, Eric-Emmanuel Schmitt, s'està fent a La Villarroel l'obra "Variacions enigmàtiques" que, ben aviat, espero poder anar a veure.

"La Plaça del Diamant": 4 hores al TNC

No ho havia previst. Quan ja pensava que no aniria a veure el nou clàssic del TNC, la Roqué em regala l'entrada a l'últim moment! Doncs gràcies i cap allà!

La novel·la em va captivar, la pel·lícula em va emocionar i l'obra de teatre... se'm va fer una mica llarga, però, en general, em va agradar.

El teatre era ple a vessar. Molta gent gran, d'aquella especialitzada en fer de comentaristes de l'obra en directe. "Mira!", "És aquella de...", "La que surt a...", "Està més grassa, no?"... També n'hi ha alguns que fan el lloro, sí, sí, quan els emociona una frase o els fa riure, la repeteixen al peu de lletra, i ben alt. Se'ls escapa i no se n'adonen, com si fossin a casa davant el televisor.

També hi havia el sector "lectura obligatòria de Batxillerat", que anaven amb el profe, oi Roger? Aquests es van comportar força, calia estar atents, ja que així s'estalviaven de llegir el llibre...

Per acabar la introducció del públic, cal destacar el tema "tos". Com tots sabem, si sentim tossir algú, sovint se'ns encomana. Doncs, la cadena va començar i al final un, que ja n'estava fins als nassos va dir en vulgar "A estossegar al carrer!". Així mateix... jo no m'ho podia creure.

I, esclar, tot això descentra una mica. Sort que l'escenari et crida. El muntatge és espectacular: edificis, carrers, vehicles, motos, bicis... Una bona recreació d'ambient, però, tot i el gran esforç, personalment, crec que no queda ple. Els actors i actrius es fan uns bons tips de córrer amunt i avall per crear moviment i dinamisme, però hi ha molt espai buit i una certa sensació de "quiero y no puedo".

La Natàlia (Colometa), amb Silvia Bel, resulta un personatge bastant creïble. És un personatge que arrossega una tensió continuada, mai satisfeta, sempre patint. La Rodoreda, quan va escriure l'obra la va clavar. Un personatge producte del seu temps, fruit del moment històric, que lluita, que s'enfonsa i ressorgeix, però mai es pot dir que sigui feliç, sinó conformada amb la vida que li ha tocat viure.

(Continuarà...)

"Intimitat" em va fer com ràbia...

Fa una mica més d'una setmana vaig anar a la Villarroel a veure "Intimitat". Sempre m'agrada seure ben endavant, per veure bé les cares dels actors i actrius, i poder apreciar millor les expressions. Aquesta vegada, però, no va poder ser, i vaig haver de seure bastant enrere i al pis de dalt...

L'obra representa la crisi personal d'un home (Xavier), d'uns quaranta anys, que vol deixar la seva dona i els seus dos fills. Cansat de suportar la vida que ha portat amb la seva dona, immers en una crisi existencial i professional, i decidit a viure una vida diferent, "Intimitat" ens vol donar la visió, unívoca, d'aquest personatge que es mostra despectiu, egoïsta, egocèntric i excèntric i que, per això, fa com molta ràbia.

Joel Joan interpreta aquest protagonista, de personalitat tan complicada, però en algun moment m'he perdut perquè no sabia on acabava el personatge i on començava l'actor. No sé, com que els personatges feien servir un llenguatge molt col·loquial, fins i tot vulgar en alguns moments, semblava més aviat una "conya" entre amics. També perquè hi havia parts força còmiques i que els actors acabaven estripant fins a l'extrem.

Personalment, la interpretació que més em va agradar fou la de la Clara Segura. Tot el que fa, ho fa bé. Quina sort! El paper de parella resignada, però moderna i intel·ligent, que ignora la cara que amaga el seu marit, les seves infidelitats i el poc respecte que ell li té, el desenvolupa de forma magistral.

Doncs sí, surts pensant "Quin tio!", i et fa ràbia perquè, en el fons, el tio és graciós i es guanya els amics i sembla com si tothom l'admirés i se l'estimés, encara que sigui com és.

Crec, però, que l'èxit de l'espectacle és la qualitat del text. Hanif Kureishi tracta sovint aquests temes de doble moral, de les relacions personals, de les debilitats i de les crisis existencials, que ell mateix ha viscut en la pròpia pell, com és el cas d"Intimitat".

Teatres de Barcelona

(Teatres de Barcelona sobre el mapa - en construcció)

Tagzania: marionalinares

Els Pastorets de Berga, aires nous

El dia d'Any Nou, primer dia del 2008, em vaig armar de valor i, vencent la ressaca de la nit anterior, vaig anar a veure Els Pastorets de Berga, originals de El Bressol de Jesús de Frederic Soler (Serafí Pitarra).

A dalt del galliner del Teatre Municipal, amb una calefacció superior als 30 graus, em vaig ficar de seguida a la primera escena: "Revolta infernal".

Hi ha moltes coses que han canviat en aquests pastorets. Des de l'any passat, la direcció ha passat a mans d'en Frederic Roda i els canvis han estat notables i, jo diria, que amb gran encert. Els Pastorets d'ara, duren molt menys temps, s'ha passat de 4 a 2 hores (entreacte inclòs). S'ha ampliat l'escenari, potenciant així els canvis ràpids d'escena, amb varietat d'entrades i sortides, sense haver d'obrir i tancar cortines.

El fet que sigui una obra més curta, ha fet possible un treball molt més intens amb els actors. Estàvem acostumats a una cantarella contínua que fins i tot feia perdre el sentit del contingut. Actualment, s'assaboreixen més els diàlegs, les accions, els detalls d'interpretació i la part còmica o humorística de l'espectacle. Ara, quan fa riure, tothom riu. Abans, tot quedava tan difuminat i era tan llarg, que encara que hi havia moments de gràcia, no acabaves de riure mai del tot.

Enumero algunes novetats de l'obra, per a qui se'n vulgui fer una idea: l'inici amb el Satan penjat del sostre en un "gronxador"; el fet que una dona faci de Llucifer; el joc del Satan amb el titella (per cert, preciós); el casament d'en Garrofa celebrat amb un àpat popular; el nas d'en Garrofa ja no és un nas amb la goma de pollastre típica, sinó més aviat, el cap sencer d'un "pollastre-pallasso"; el nen Jesús del bressol amb flames ja no surt despegant com un coet, simplement no surt; etc.

Per altra banda, tot i retallar dràsticament el text, s'han recuperat fragments del text original, que relliguen el fil argumental de la relació Raquel-Jassè i fan més creïble la història d'amor.

Aquest any, a més, hi ha hagut un treball extra de coreografia. S'han inventat nous balls, de dimonis i de pastors que, segons el meu parer, han estat molt encertats, ja que hi donen un toc molt més tradicional i popular. Els dimonis, més que gimnastes desganats, ara són cucs llefiscosos que es mouen contínuament, s'arrosseguen i martiritzen. Els pastors i les pastores ballen amb energia, amb tossuderia, s'enfilen a la taula, volten, volen, criden, riuen... donen molta frescor a l'obra.

També s'ha tingut cura del maquillatge i la perruqueria, sobretot en els dimonis. Hem pogut veure la nova tendència infernal del cabell "crepat", molt adient, així com l'elaboració de petites obres d'art en les cares dels diables. No crec que ho hagi fet el "Casalets" tot sol, oi?

La música també ha acompanyat les novetats d'aquest any i, malgrat que no hi entenc massa, eren molt alegres i ben trobades. Un detall a destacar és un "solo" de saxo a ritme de jazz dins l'infern, sorprenent. Celebro, per altra banda, que hagin conservat les veus en off del final.

He penjat el cartell del programa en aquest bloc expressament i és que, per primer cop, hi ha un programa d'Els Pastorets amb el repartiment dels actors i actrius, els tècnics, director, escenògrafs, coreògraf, etc. Ja era hora! Ara ja no s'hi valdrà allò de...va, pugem-hi el nen perquè surti una estona, o bé, i si avui faig jo de...¿? Certament, m'han dit que els assajos han estat intensos, que es té cura dels detalls, que els actors/actrius estan molt contents perquè aprenen molt.

Segur que em deixo moltíssimes coses, però espero que hagi quedat clar que els aires nous als Pastorets de Berga han estat molt posititus. Han donat consistència i qualitat a un espectacle d'arrel tradicional que ha sabut combinar el to popular amb una genuïna modernitat.

El teatre era ple a bessar, per alguna cosa debia ser...

Felicitats a totes i a tots!

Per a més informació: Web d'Els Pastorets de Berga

Albert Pla a "La Faktoria d'Arts" de Terrassa

La Roqué va insistir que havíem d'anar a veure l'Albert Pla, i com dir que no a la Roqué? Si no hi havia sopar de teatre, alguna cosa havíem de fer, oi, Júlia?

Així que divendres passat cap a la Faktoria a concert. Reconec que, anys enrere, havia memoritzat cançons senceres de l'Albert Pla, i que m'agradaven prou. Però quan el vaig veure amb aquella pinta, amb una mena de sac lligat amb un cinturó, i des de la primera fila, allò, us asseguro que impressionava.

Tenia cançons que jo no havia sentit mai, però els crits dels seguidors incondicionals del costat ja es van encarregar de dissimular el fet que no em sabés la meitat de les lletres de les cançons.

L'Albert Pla té de bo aquest joc que crea amb el públic, creant un personatge vergonyós, infantil i innocent que, realment, aconsegueix de totes totes.

L'acompanyaven una noia (que semblava embarassada de feia poc) que tocava la caixa, i un fenomen de la guitarra espanyola d'origens clarament agitanats.

En fi, que vam passar una bona estona.

Més info
Faktoria d'Arts

"La Ronda" al Teatre Alegria dins els Tallers de L'Institut del Teatre (Terrassa)

Dijous passat, de nou al teatre, per veure un taller dels alumnes de 4t curs de l'Institut del Teatre de Terrassa. Sota la direcció acurada d'en Jordi Vilà, els alumnes van posar en escena l'obra "La Ronda" d'Arthur Schnitzler.

Sincerament, no m'esperava gaudir tant (sí, sí, tant) d'un taller, però així va ser.

L'obra transcorre a través de les relacions amoroses entre els personatges, de forma encadenada, és a dir, i fent un símil amb la rima poètica, estaríem parlant de relacions tipus AB, BC, CD, DE, EF, FG... i així successivament fins a retornar a l'inici, havent completat una "ronda". De manera que cada personatge participa de dues relacions diferents, i en què es mostra, depenent del cas, com a dominador o com a dominant. Veiem, per tant, un mateix personatge en diferents contextos.

El més bonic de l'obra, i crec que és un bon treball de taller, és la posada en escena i la representació simbòlica de la consecució de l'acte amorós i sexual entre els personatges. L'originalitat de les formes que aquesta presenta, a través de l'acrobàcia, de la música i el cant, del gest i el titella, etc, fan que l'espectador se sorprengui i es deixi portar per la plasticitat i la imaginació, amb una sensibilitat que poques vegades es veu en el teatre. Un treball, sens dubte, molt aconseguit i del qual es desprèn una direcció carregada d'idees brillants i de bon gust.

És una llàstima que aquests tallers durin tan poc, perquè són una bona mostra del potencial, encara pur i net, d'una fornada d'actors i actrius que, sota la direcció dels seus mestres, arriben a crear emocions molt dignes.

Molta sort!

"Ventdevall" dins la Mostra de Teatre de Barcelona 2007

Sovint, en les mostres de teatre, trobem, més que grans obres de teatre, la culminació de projectes o tallers d'actors i actrius amb vocació, però sovint, amb pocs recursos.

Un exemple d'aquests tallers, que he vist aquest diumenge passat al teatre Tantarantana de Barcelona, podria ser l'obra "Ventdevall", de la Companyia Unkelele Teatre.

A dalt de l'escenari, una desena d'actors i actrius disposats a oferir el millor d'ells mateixos. Per tant, si fem un càlcul així per sobre, és evident que l'obra havia de durar força, un parell d'horetes.

A mi no em desagraden pas les obres llargues, però si que m'agrada que una obra m'enganxi, de principi a fi, que hi hagi una acció clara que justifiqui l'espai i el temps. Però, en aquest cas, vaig tenir temps per pensar en les galetes boníssimes que tenia al bolso (i que em vaig acabar menjant...).

Tot i així, hi havia moments bonics, idees bones, petites interpretacions ben trobades, però la unitat... bé, no sé, posar els titelles amb calçador, potser no calia. Ni tampoc la invasió poc subtil al públic, cinc minuts abans de concloure l'obra.

Ara bé, confesso que l'esquer que em va fer picar per anar a l'obra, era veure en acció el meu profe de teatre, el Juanma, i per això, ja va valdre la pena.

Ja ho diuen, que s'aprèn dins i fora de la classe, per tant, vaig gaudir de la seva interpretació. Com alguns dels actors de l'obra, el Juama té unes dots gestuals molt desenvolupades i, observant-lo dalt de l'escenari, crec que em va donar bones pistes per incorporar a la nostra propera obra "El casament dels petits burgesos" de B. Brecht, que ell dirigirà.

Reconec que això d'avui no ha estat ben bé una crítica, sinó un parlar per un mateix, així que, fugiré amb un cop de vent, recreant el moment final, i potser el millor, de "Ventdevall".

FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFF!!!!!!!!

Per cert, si us animeu a anar a veure "Ventdevall", seràn al Teatre del Raval a partir del dijous 20 de desembre i durant un mes. Va! Aneu-hi, que fa riure!

Flotats em va fer creure "Stalin"

Dijous passat, aprofitant una oferta d'entrades per 10 euros, vaig anar a veure "Stalin" al Tívoli.

Abans però, vaig cercar a Internet una mica d'informació sobre Stalin. Encara que a COU havia estudiat la Revolució Russa i la Guerra Freda, encara tenia una mica de cacau mental entre Marx, Lenin, Trotsky i Stalin, i entre tsarisme, marxisme, comunisme i socialisme, i també sobre conceptes com col·lectivitzacions, els Kulacs, etc.

Crec que el repàs històric em va anar bé, així, només començar l'espectacle, quan van dir: Moscou, 1952, vaig pensar: "ok, d'aquí un any, Stalin morirà".

Anava a veure l'obra pensant que seria un monòleg llarg i feixuc i que potser no entendria res. Però la veritat és que, només a la primera escena, vaig divisar l'inici d'una trama sentimental entre dos personatges que, més endavant, es veu perjudicada per la influència d'"un personatge important del partit", un personatge que afirma diverses vegades: "Només sóc Stalin".


L'ambient és tens i cru. Tothom pot ser acusat de ser "un enemic del poble" i portat a matar, sigui o no culpable. Ningú no es revolta, però la intel·ligència de la no mentida en l'amor, arribarà a salvar la infermera jueva que tants punts tenia per ser un enemic més del poble.

Les mans que curen el dolor físic fan brollar els pensaments i les reflexions d'un Stalin, ara ja vell i malalt que, mentre justifica els seus actes passats, encara malda per seguir creant el seu personatge fins al final dels seus dies.

L'obra té un apunt final original. Transportats de sobte al nostre any 2007, un personatge hereu de la història de Rússia, cabdella la història i ens explica les conseqüències que aquesta tingué. Entre elles, dues a destacar: La primera: ell mateix, i la segona, l'"anècdota" del cuiner d'Stalin durant els útlims mesos de vida al camp, anomenat "Putin".

Bé, val a dir que, a mi, Flotats sempre m'ha agradat. El trobo un actor magnífic, un gran mestre. Sí, clar, amb un estil molt propi, però del qual tots podem gaudir i aprendre.

Res més, si us agrada el teatre, aneu a veure "Stalin".

"El viatge a l'amor": Un llibre que fa pensar

El viatge a l'amor no és pas el primer llibre que llegeixo d'Eduard Punset, ara bé, potser tot seguit i amb tanta afició, sí.

Havia llegit fragments de El viatge a la felicitat. També algunes cosetes de L'ànima és al cervell, però com aquest últim, cap. Es veu que en té un al forn, a punt de sortir, que completarà la seva trilogia de viatges, i que tracta sobre el Poder. Bé, esperarem.

La lectura de El viatge a l'amor, diguem-ne que, m'ha anat bé. M'ha fet pensar coses, segurament òbvies per a molta gent, però que, a mi, m'agraden igualment. Seria com una autoajuda amb base científica.

Faré cinc cèntims d'algunes afirmacions que fa. Per exemple: que l'amor, com a desig de fusió amb l'altre, ja ve de la primera cèl·lula que va deixar de ser unicel·lular per unir-se a una altra. Per tant, tranquils, això de voler lligar no és només una cosa de l'edat.

Un altre exemple: que el fet que els homínids haguem evolucionat, posant-nos drets, alhora que el nostre cervell ha anat augmentant, ha fet que els nadons neixin prematurament, 12 mesos abans del que tocaria, ja que si no, no els podríem parir, no passarien. Per això, també, els nadons són tan indefensos i poc autònoms durant els dos primers anys de vida.

Més cosetes, que el preu que hem hagut de pagar per la sofisticació dels sexes i de l'especificitat dels nostres gens, ha fet que la mort sigui un fet molt transcedent entre els homínids. Si no hagués estat així, i fóssim com les cèl·lules, unes clons de les altres, la mort no tindria cap valor.

També és bona l'afirmació que pren Punset d'un escriptor, que ara no recordo, quan diu que la millor manera de superar el desamor és construint una nova il·lusió. I que el desamor sempre s'acaba superant, però que el sentiment que suscita és el mateix que sent el nadó quan s'allunya de la mare o bé, també, el dolor davant la mort.

Per enamorar-nos, es veu que la persona ens ha de despertar alguna cosa nova, que no puguem associar a cap cosa passada en el nostre record.

Que l'amor i la fidelitat a la parella és una pura qüestió de supervivència i de possibilitat de reproducció.

Que l'antítesi de l'amor és el menyspreu.

... i moltes coses més.

Un record pel Pep Isanta

Ara que ja s'ha dictat la sentència pel judici per l'assassinat del Pep Isanta, molts dels que el coneixíem i l'estimàvem podrem curar una mica més la nostra ferida.

Sempre recordaré l'Isanta com un noi molt sensible.

A Camells, el nostre grup de ruta de colònies a Borredà, on jo era monitora, vaig veure ben aviat el bon cor que tenia, les ganes de viure, les ganes de donar-ho tot pels altres, les ganes d'estimar i d'estar bé amb tothom.

El Pep sempre ha estat un jove de pau. Aquest judici havia d'anar així.

Van ser uns estius molt feliços que mai no oblidaré. Gràcies Pep!

Un petó i records al Ramon!
Mariona
Adreces d'interès:
Grup Colònies a Borredà
Plataforma per a la convivència del Berguedà
Entrevista als pares de Josep Maria Isanta a Catalunya ràdio, 26/11/07

'Íntima Tragèdia' torna al Teatre Municipal de Berga

Dissabte passat vaig anar al Casino a veure l'obra teatral "Íntima tragèdia" escrita i dirigida per Jordi Cussà.

El director i escriptor berguedà, Jordi Cussà (Berga, 1961), que ja té un nom consolidat en la literatura catalana contemporània amb títols com "Cavalls salvatges" (2000), "La serp" (2001), "L'alfil sacrificat" (2003), "Apocalipsis de butxaca" (2004), "La novel·la de les ànimes" (2005) "Clara i les ombres" (2007), a més reculls de poesia i més d'una dotzena d'obres teatrals.

No era la primera vegada que la companyia "Anònim teatre", que aquest any celebra els seus 30 anys, posava en escena aquest espectacle. L'any passat van omplir el teatre del casino i va ser tot un èxit.

El dissabte passat, en canvi, érem quatre gats al teatre. Ho vaig trobar bastant fort, com és que hi ha tan poc interès pel teatre a Berga? De totes maneres, a mi em va agradar haver-hi anat.
Vaig trobar que l'obra era molt reflexiva. El tema de la violència domèstica i, per extenció, la violència en general, es tractava d'una maner ben original: a partir del teatre dins el teatre i creant uns efectes de dualitats paral·leles que permetien veure situacions quotidianes des de diverses perspectives alhora.

Els personatges, alguns més ben trobats que els altres, destacant la interpretació de l'Ariadna Fígols i el Marcel Tuyet, eren versàtils i combinaven el diàleg ràpid amb els petits monòlegs confonent-se amb el públic.

Realment, l'obra em va fer pensar. Només per això, crec que ja valia la pena anar-hi, bé, no només per això. També cal destacar la banda sonora de l'obra. Des d'aquí un "bravo" per al Xavier Guitó i el Jordi Castilla, que van saber crear una atmosfera molt especial dins l'espectacle.

Entrevista a Jordi Cussà per Jordi Vilarrodà

Teatre: "Primer ball" de la companyia Malatesta a Terrassa

Ahir al vespre vaig tornar al teatre, de nou a Terrassa, però aquest cop a la Sala Maria Plans de l'Institut del Teatre.

Hi participaven els meus profes de teatre, la Teresa Sánchez i el Juama Palacios, per això vam tornar-hi anar amb els de "Les Pisanes". I ens va passar volant!

"Primer ball" és una obra d'Irène Némirovsky, una escriptora que va viure una infantesa difícil degut a la mala relació amb la seva mare. De fet, aquesta obra vol ser una revenja a la mare pel patiment sofert i va escriure-la amb només 26 anys.

Destacaria el ritme i la caracterització dels personatges, gairebé estripats, per crear un contrast temerari, entre la riallada i el plor. Hi ha moments de dolor, com el de la filla solitària i mancada d'afecte, interpretat magistralment per la Mariona Anglada, actriu que demostra un gran domini de tècnica actoral amb canvis rapidíssims de registre que t'arrosseguen on ella vol.

També la mare, interpretada per la Teresa Sánchez, aconsegueix regirar sentiments de ràbia i de llàstima a la vegada. Un vestuari ben adient ajuda a crear un ambient corrosiu i degradant del nou ric que mai no serà vist com un ric de debò. Bravo!

L'actor Juama Palacios, el pare, gairebé irreconeixible amb el vestuari i amb moviments gegantins, reforçava la part més estereotipada del nou ric i del personatge tan pla i simple que gairebé sembla robòtic.

Per acabar les meves lloances a aquesta obra tan ben feta, cal remarcar la polifacècia de l'actriu Amàlia Sancho que, a banda de la percussió i els efectes especials que acompanyaven la música en directe de dos músics (acordió i violí) magnífics, va perfilar amb gràcia i elegancia el paper de les típiques mestres de música i idiomes de l'alta societat.

Felicitats Malatesta!

Teatre "L'aigua" al Teatre de l'alegria de Terrassa

El Centre d'Arts Escèniques de Terrassa ha produït, amb gran encert, l'adaptació de les narracions de Jesús Montcada al teatre. "L'aigua" és el nom de l'obra teatral que n'ha sortit i que s'ha estrenat aquest octubre al Teatre de l'alegria de Terrassa.

Amb els alumnes del meu grup de teatre de "Les Pisanes", he pogut veure la prèvia a l'estrena i puc dir que va ser una hora i mitja de gaudi total.

Els textos de Montcada, seleccionats amb cura, van ser interpretats magistralment pels actors, amb una perfecció lingüística que costa molt de trobar en els nostres escenaris.

No us la perdéssiu pas!

Teatre: "A la Toscana" a la Sala petita del TNC

Una vegada més, Belbel em va demostrar que és un geni de la creació dramàtica catalana del nostre temps. Sempre he pensat que serà un autor de referència per a molts estudiants dels anys que vindran i, per la meva sort, puc viure d'aprop les seves creacions amb les seves posades en escena com a director.

Em va semblar brutal, a la sortida del teatre, quan sentia comentaris de grupets de gent dient coses com "és una obra surrealista!", "però ho somiava o era real?", "crec que era més simple del que semblava"... Realment, el discurs dramàtic era un trencaclosques que demanava una certa atenció, però que, alhora, feia possible la sorpresa, les accions inesperades i el dubte que, sense voler, et fa pensar la petita frontera que hi ha entre el real i el somni.

Els actors, sobretot els masculins, eren una garantia d'èxit: Jordi Boixaderes i Lluís Soler. Per altra banda, em va sobtar la tria d'una de les actrius femenines. Mentre que Lluïsa Castell va estar fantàstica, dominant registres diversos i amb força atractiva, el personatge de Cristina Plazas, interpretat amb massa violència pel meu gust, va fer que no acabés d'assaborir l'obra. Deixant a banda el deix castellanoparlant del seu català (tot i reconèixer-ne el mèrit), crec que el to era bastant monòton i forçat, fins a extremir la veu en alguns moments.

Penso que hi ha moltes més actrius catalanes que "matarien" per un paper com aquest i que podrien funcionar molt millor. A vegades no entenc quin criteri se segueix per triar els actors i actrius al TNC...

De totes maneres, us recomano l'obra. A més, l'escenografia val molt la pena, original i minimalista, impactant i versàtil. Diguem-ne... moderna?

Recital de poesia a Casserres

Ara toca "blogar", mentre a altres... els toca volar

Després de molt Moodle, retorno al Bloc. Bé, de fet, potser es tracta més d'anar d'un lloc a l'altre. Ara un, ara l'altre i tornem i anem més enllà...

Un misteri, com la vida mateixa, o potser és la màgia de les bruixes...??? Qui ho sap.

Des d'aquí, un petó per la "iaia" Carmen.