El dia de sants innocents vaig emportar-me els meus nebots grans, el Roger i el Martí, a veure un espectacle molt especial a Barcelona. Resulta que el tió els havia cagat un "val per una entrada a l'espectacle Num3r@lia" a cadascun.
Així doncs, vam agafar els Ferrocarrils Catalans de bon matí i cap a la gran ciutat. Estàvem tots molt emociats. Ells no havien estat mai al Teatre Romea i ens vam fer fotos a l'entrada, que és realment molt bonica. Abans d'entrar vam comprar alguna "txutxe", perquè les tietes podem permetre'ns aquests luxes. Els dolços que compren les tietes no provoquen càries...
L'espectacle dels Comediants que vam veure fou fantàstic. Num3r@lia té tots els components per captar l'atenció dels nens i nenes dels nostres dies. L'argument, les imatges projectades, el vestuari, les cançons, l'escenografia, els personatges... tot plegat crea un ambient molt atractiu i instructiu alhora.
Vivim la vida d'una persona a través dels números que va trobant mentre es va fent gran. La idea és genial i els detalls que trobem ens sobten i captiven també als adults. El muntatge amb l'ús d'eines multimèdia ens mostra una nova manera de fer teatre adaptat als nostre dies. Els elements en 3 dimensions i el joc entre la imatge i la realiat està molt ben aconseguit.
És un espectacle del tot recomanable per veure'l en família. La llàstima fou que el dia que hi vam anar nosaltres, potser no arribàvem ni a la quinzena d'espectadors. És trist veure que coses tan bones tenen tan poc ressò.
Quan em van proposar d'anar a veure "Urtain", aquell dissabte d'octubre, vaig pensar, però si no sé ni qui era aquest tio... un boxejador? Si a mi la boxa no m'interessa gens... Però en fi, dit i fet, no hi tenia res a perdre i cap al Romea. Abans d'arribar al teatre només sabia que Urtain havia estat un boxejador que es va fer molt famós als anys 70 i que es va suicidar l'any 1992 saltant d'un 10è pis. Des del primer moment em vaig submergir en l'obra. Aquell home, aquella veu tan difícil, aquella respiració que et fa sentir cansat només de sentir-la, aquell ambient emboirat... Uf! Quina història més tràgica, quina humanitat i quina deshumanització a la vegada. Quin contrast entre la ingenuïtat violenta i la violència manipuladora. És una obra genial, plena de detalls i matisos. Tot succeeix a dins d'un ring que es tranforma, depenent de l'escena, en unes oficines, un bar, una casa, etc, on els personatges es mouen amunt i avall, a un ritme constant, fresc i trepidant, que contrasta amb el tarannà d'Urtain. El temps és un compte enrere al voltant de la vida d'un personatge que no sap qui és, que pateix i que confia en la gent que l'envolta. Per poder entendre l'inici tràgic de l'obra, és a dir, la tragèdia d'Urtain, ens hem d'anar remuntant als fets viscuts, un a un, fins a arribar a l'origen. Tots els personatges estan molt bé, però el personatge d'Urtain, interpretat per Roberto Álamo, és un dels millors que he vist mai en teatre i dels que més m'ha impactat. S'ha de veure.
A finals de setembre, un grup de pisaneres vam poder anar a l'assaig general del nou espectacle de Silvia Munt, Una comèdia espanyola. Em va costar una mica entrar-hi. Es tracta de teatre dins del teatre i per això, sovint, no sabia destriar què era realitat i què era ficció. De fet, un dels temes de l'obra és precisament aquest, com poder detectar què és aparença i què és realitat en les relacions persals, ja sigui en la parella, la família o bé les amistats. En l'escenografia, destacaria la projecció del fons de l'escenari, una gran pantalla que va oferint diversos plans dels personatges en acció, normalment amb un gran zoom. Aquest efecte afavoreix encara més el que deia abans sobre l'òptica des d'on enfoquem les coses, els fets i les persones. Crec que és una obra que val la pena veure perquè fa pensar i perquè els actors fan un molt bon paper.
El nostre grup de teatre Les Pisanes & Companyia hem estrenat, com cada any, una nova obra. En aquest cas ha estat "Dansa d'agost" de Brian Field (Dancing at Lughnasa)
Sinopsi:
La vida de les cinc germanes Mundy, en un petit poble irlandès durant els anys trenta, es fa una mica més suportable amb l’arribada d’una ràdio, amb la que poden sentir música i d’aquesta manera evadir-se de la seva precària situació econòmica i social.
Les Pisanes i Companyia
Direcció: Teresa Sánchez
Amb: Toni Alavedra, Pilar de la Asunción, Marta Fíguls, Pol Garcia, Sergio Gutierrez, Mariona Linares, Silvia Llonch, Mercè Pacheco, Júlia Pagès, Mònica Soria, Imma Soler, Francesc Regalado, Sara Roca, Montse Roqué i Xavi Utiel.
Llums: Sandra Ballbè
Espai sonor: Pol Garcia
Agraïments a Marta Elías, Francina Pujol i Institut del Teatre
Representacions: Dissabte 6 de juny a les 21h (Parròquia de la Santa Creu de Terrassa) Divendres 12 de juny a les 22h (Teatre Alegria de Terrassa) Entrada gratuïta
Aquí teniu algunes fotos de l'estrena del dia 6 de juny, fetes pel fotògraf Alberto Tallón, al qual li donem les gràcies. (També podeu veure el seu bloc Tirando a dar")
El diumenge 30 de novembre un bon grup de Pisaneros vam aconseguir posar-nos d'acord per anar a veure, bé, bàsicament, a l'Alberto! Un dels actors de l'espectacle "Els nois d'història" a qui tenim, alguna molt més que d'altres, molta estima...oi, Marta?
Vam passar una bona estona, l'espectacle és entretingut, els actors joves hi posen molta energia i ganes, i canten (molt bé, per cert!!), i es mouen amb coreografies ben estudiades i, fins i tot, algun toca el piano en directe.
Per altra banda, el professor (Josep M. Pou) és un personatge cansat, vell i amb els seus "vicis", però és molt admirat pels alumnes, ja que en les seves classes de llengua i literatura francesa deixen anar la seva creativitat, reciten poemes i s'ho passen molt bé. En aquesta obra, en Pou dóna certa idea del gran "divo" de l'escena del moment, sembla com si es fes un homenatge a ell mateix, i no pas sense mèrit, ja que és un dels millors actors que tenim!!
El conflicte que hi veiem és la dicotomia entre aprendre per la vida o bé aprendre per superar exàmens i arribar a aconseguir fites com, per exemple, entrar a les grans universitats de prestigi. Amb l'arribada d'un nou professor jove, la metodologia docent del vell professor és qüestionada, i fins i tot, la seva pròpia persona.
Finalment, no direm com acaba, però tampoc hem d'esperar que els temes de l'obra es tractin amb massa profunditat. Es deixen traslluir idees i caràcters, per a cada personatge, i les seves actituds, però sense valoracions ni disquisicions destacades.
Al final, potser queda un cert regust de "sobrevolar l'ambient", però es gaudeix dels petits moments de "glòria" de cadascun dels joves actors, i és clar, de veure l'Alberto com a "el guapo de la classe!".
Enhorabona, nen!! I que per molts anys segueixin els èxits!!
Amb una mica de retard, m'agradaria explicar les impressions que vaig tenir quan vaig anar a veure "Una ciutat brillant" de Conor McPherson al teatre Alegria de Terrassa, el passat 16 de novembre.
D'entrada sé que no seré massa objectiva, perquè de moment, tot el que he vist del director Jordi Vilà m'ha entusiasmat. En aquest cas, s'hi mostren sentiments humans molt íntims, pensaments d'aquells que tothom, segurament, ha tingut alguna vegada i que no s'atreveix a dir.
És una obra de contingut intens que ens arriba en català, amb un llenguatge directe, planer i de gran naturalitat, gràcies a la magnífica traducció de Joan Sallent.
D'entrada no tenia massa clar qui era l'actor Andreu Benito, ho he de reconèixer, i fins i tot em fa una certa vergonya dir-ho, però la seva interpretació em va frepar de valent. Els llargs monòlegs a la consulta del psiquiatre eren àgils i tan creïbles que, segons com, semblava que l'actor improvisés. Trobo que va ser un treball molt ben cuidat i amb un molt bon resultat. És un personatge que t'acaba tocant el cor.
Alhora, el joc de situacions amb el psiquiatre, interpretat per Santi Ricard, feia que l'espectador se sentís, fins i tot, com un invasor d'intimitats, davant d'uns personatges fràgils, torturats per les situacions que han viscut, amb profunds sentiments de culpa, però amb la capacitat de sortir-se'n, de tirar endavant, de trobar una sortida i tornar a començar.
En uns papers més secundaris, els personaltges interpretats per Clara Galí i Joan Dausà, van proporcionar moments genials de relació entre humans, és a dir, comportaments que, sense voler, ens delaten fins a la nostra màxima essència, davant la por al desconegut, la por a conèixer-se un mateix.
L'escenografia era d'aparença simple, però alhora plena de petits detalls que ajudaven a crear l'intimitat desitjada, juntament amb la delicada il·luminació. I em van encantar els canvis en fosc, gairebé màgics, en iniciar una nova escena i també, sens dubte, la música.
Tornant a casa, vaig intentar no pensar massa en un moment concret de l'obra, que ara no puc dir, perquè seria desvetllar sorpreses, però vaig veure clar, que de fantasmes, en tenim tots...
Un cop més, el CAET ens proposa un espectacle de qualitat amb grans professionals. És d'agrair! No us el perdeu, serà a la Sala Beckett a partir de l'1 de febrer de 2009.
Anònim Teatre va presentar el passat 1 de novembre l'obra "Godot, vas tard". Un text viu, fresc, irònic i molt literari de Jordi Cussà.
El text ha estat creat per ser dut a escena amb quatre personatges que dibuixen una realitat molt personal que sembla ratllar l'absurd, en un primer moment, però que més tard veiem que no s'allunya tant de la quotidianitat de qui va vivint esperant el que no coneix i es distreu jugant a recrear-se, canviant-se els papers i experimentant, mentre espera. Una manera de viure que no s'allunya tant de les situacions humanes més quotidianes.
Fixem-nos, primer de tot, en la forma del text. Ben pocs són els exemples que podríem trobar, actualment, de teatre català contruït en decasíl·labs i rima consonant encadenada i, a més, amb un farcit de jocs irònics sobre el propi llenguatge.
D'entrada, aquestes característiques formals podrien suposar una barrera prou gran per arribar a qualsevol espectador corrent. Davant d'una composició de base poètica com és "Godot, vas tard", sembla difícil pensar que la interpretació pugui estar-hi a l'alçada...
I tant que hi ha estat!! La interpretació fantàstica dels tres actors: Ismael Vallejo (l'Isma), Carles (Litus) i Jaume Fígols i el paper destacat de l'actriu Ariadna Fígols ens han fet veure que ja no estem davant d'uns amateurs, sinó de persones amb talent i gran professionalitat que, a través de la rapidesa vertiginosa dels diàlegs (que sabem que requerixen un treball exhaustiu de ritme), van fer possible que la qualitat del text arribés al públic, tot i el desconcert inicial que provoca, qualsevol obra que trenca amb les convencions que estem acostumats a veure en el teatre.
Tot plegat és una mostra dels avantatges que té poder treballar, conjuntament, autor, direcció i actors en una petita ciutat on encara fumegen ideals, entre el foc de la Patum. Cercles de cultura i oci, units en un espai compartit, que fan de l'afeccionat un professional i del professional un cèlebre"ociós".
Felicitats, Anònim i Jordi! I gràcies per fer-nos gaudir del teatre una vegada més!
(Perdoneu, però no recordo el cognom del Litus, si algú me'l passa... merci) ;-)
Ja fa uns quants dies, el 23 d'octubre, les dues "maries" vam anar a l'Auditori de Sant Cugat a veure "Espectres" d'Henrik Ibsen. Aquest obra ja fa temps que ha estat a Barcelona i ha estat fent gira per Catalunya durant aquest any.
Una posada en escena de gran qualitat, amb una interpretació magistral d'Emma Vilarasau que demostra, una vegada més, que és una de les millors actrius del teatre català contemporani.
S'ha dit que "Espectres" és un dels drames més intensos d'Henrik Ibsen, i hi estic totalment d'acord. El drama d'una dona que vol recuperar el seu fill i que ha viscut tota la vida amagant la cara més amarga del seu marit, la seva torturada relació, per tal de salvar les conviccions d'un entorn hostil i superficial que censura els sentiments humans més profunds.
En contraposició amb el personatge que encarna Jordi Boixaderes, la protagonista necessita "dir la veritat" de les coses, fer desaparèixer els seus "espectres" del passat per augurar un futur millor al seu fill que torna a casa amb els seus propis "espectres".
Però la percepció del món i la manera de viure la vida, d'estructurar el propi món i la pròpia escala de valors no és la mateixa per a tots els personatges. Les reaccions, per tant, són imprevisibles i inquietants.
Com un vidre transparent, l'escenari es divideix en dos espais que són com els dos móns possibles: El que s'endinsa en els sentiments veritables i el que es mou per l'aparença superficial i senzilla de les coses, ocultant algunes realitats que no convé acceptar per viure amb tranquil·litat.
Una obra, doncs, plena de contradiccions que fa reflexionar l'espectador, provocant dubtes sobre quina és la millor manera d'actuar, depenent de les situacions, ja que el que per uns pot ser, o almenys semblar, bo, pot acabar per destruir les vides que ens envolten i, en definitiva, la d'un mateix.
Tensió, emoció, contradicció... un bon coctail de bon teatre.
Ricard Salvat prou que sap el que vol... Com a director teatral és ja "un gat vell", que s'embarca en projectes delicats, íntims i exquisits, només pel seu propi plaer. I per això, en aquest cas, ha reunit "lo milloret" de l'escena artística actual per presentar aquest setembre "Un dia. Mirall trencat" al Teatre Borràs de Barcelona. No em refereixo només a la tria d'algunes actrius excepcionals com la Novell, sinó en la tria de l'equip artístic: la coreògrafa Marta Carrasco, l'escenografia de Jon Berrondo o la música de Bàrbara Granados, entre d'altres. Són ells els que dónen un caire poètic a l'obra, un ambient atemporal amb uns personatges volàtils.
Adaptar els textos de Mercè Rodoreda a dalt de l'escenari no deu pas haver estat una feina fàcil. Per això cal destacar el mèrit de Ricard Salvat i Manuel Molins en l'adaptació d'una novel·la tan extensa i complicada al teatre. La narració dels esdeveniments està molt ben trobada, amb avançaments i feedbacks constants que et fan estar sempre pendent de tot, per no perdre'n el fil en cap moment.
A mi em va agradar força l'obra, sobretot la posada en escena. No hi ha actuacions magistrals, llevat del paper, gairebé estripat, de Rosa Novell. Durant tres hores, podem apreciar molts personatges, cap a una vintena, alguns més creïbles que d'altres, però tots amb ganes i sabent-se partíceps d'una obra especial d'una de les millors autores de la literatura catalana contemporània com és Mercè Rodoreda.
M'ha sorprès la manca de pes del personatge de l'Armanda (Rosa Vila). Segons com, la Miquela (Teresa Sánchez) tenia més protagonisme en el clan de les minyones de la casa, a diferència de la novel·la. Anna Sahun, molt correcte fent de Teresa jove, però potser la parella amb Enric Majó costava una mica de creure. Els nens, espectaculars. La parella Eladi (Albert Alemany) i Sofia (Daniela Freixas) amb la tensió necessària, gràcies a la bona interpretació dels dos.
En fi, que es nota que la feina dura no ha estat el treball amb els personatges, sinó la creació d'un ambient gairebé fantàstic, amb una obra arriscada i plena de detalls resolts amb bon gust, exceptuant alguna cabellera més llarga del compte...
Un granet més de sorra per a l'any Rodoreda, en la commemoració del centenari del seu naixement. Molt bé!
Dimarts 8 de juliol, algunes Pisaneres (la Marta, la Júlia, la Teresa, la Roqué i jo) vam anar al teatre del Col·legi del Teatre (al Poble espanyol) per veure l'Alberto, bé, tampoc això, volíem veure l'estrena del seu nou espectacle "EN ALTA MAR" de Slawomir Mrozek que, de ben segur, portarà cua.
És un espectacle de MALES COMPANYIES produït per MONTGOMERY CLUB amb el suport del COL.LEGI DE TEATRE DE BARCELONA És el seu segon espectacle, després de PIM PAM PUM d'Eugène Ionesco, que va fer gira durant un any i va rebre la "Menció especial del Jurat a la Xª Mostra de Teatre de Barcelona"
És un muntatge de petit format, fresc i amb grans dosis de gestualitat, en què quatre actors, tot homes, representen les vivències d'un naufragi enmig de la mar. El conflicte és la necessitat de menjar, que els conduirà a debatre's sobre qui d'ells se sacrifica pels altres i, per tant, ha de ser menjat.
L'humor es constant, el text ens hi ajuda perquè ens condueix a situacions humanes extremes que s'acosten a l'absurd, però que alhora, ens fan reflexionar sobre temes i actituds ben reals de la nostra societat.
Els tres protagonistes són NÀUFRAG GROS - ALBERTO DÍAZ; NÀUFRAG MITJÀ - JORDI DOMÈNECH; NÀUFRAG PRIM - OVIDI LLORENTE, i com a director i també amb un paper més petit de CARTER / CRIAT - JOSE MALAGUILLA. Els nois són bons, no hi ha discussió, cadascun es llueix en el seu personatge, i no sabries triar-ne només un. Entre tots formen un tot que s'equilibra i es complementa.
L'escenografia és senzillíssima i produeix un efecte brillant gràcies a la interpretació acurada de tots els personatges que ens transporten en l'espai.
Esperem que l'espectacle tingui molt èxit en les properes representacions. Si ja la primera vegada el petit teatre del col·legi estava ple (sobretot de noies...), segur que a partir del setembre, quan vagin fent gira, tornarem a sentir parlar de "En alta mar".
Ah, i una felicitació especial a l'Alberto, a qui dediquem una altra "salutació finaaaaaaaaaaaal!!!"
La posada en escena deEl retaule del flautista de Jordi Teixidor (premi Josep M. de Sagarra el 1968) es va poder veure el dissabte dia 14 de juny a Berga a càrrec de la companyia La Farsa (que comença així la celebració del seu 50è aniversari).
L'aposta era francament arriscada per a un grup amateur que acaba d'incorporar molts actors a la plantilla i un nou director, però amb energies renovades i moltes ganes de fer coses. Potser aquests dos fets van marcar l'èxit de l'espectacle.
Cartell: Joan Ot Comellas
Sense cap mena de dubte, crec que va ser un èxit d'espectacle, una obra molt ben dirigida, perquè activar més de 30 actors i actrius, crear noves músiques, cantar en directe, tenir pocs recursos per a escenografia i vestuari, etc. no és gens fàcil, i menys encara, per a un director primerenc com ha estat en Jordi Torrabadella... Si el debut ha estat així, qui sap on es pots arribar, Jordi!.. Déu ni do!!
El retaule és presentat per Hans (Jordi Torrabadella) i Frida (Montse Tristany), dos personatges que fan de narradors de la història. Hans, fins i tot ho fa cantant, i mostra l'aire burlesc i didàctic de l'obra.
Quant als personatges, crec que s'ha assolit l'objectiu: la història se'ns fa creïble, ens hi endinsem. Alguns personatges són més convincents que altres, però en general tots estan en la línia de l'obra. Destacaríem el Burgmestre Schmid (Xavi González) que em va sorprendre pel pes de l'obra que suportava. Es pot dir que es passa gairebé tota l'obra a l'escenari. Es nota un treball textual important, seguretat i bona interpretació. Un punt d'inflexió important és quan Schmid canta i balla un tango, jugant amb una cadira. Una de les millors imatges de l'obra.
Com en tota comèdia, hi trobem personatges que ens desperten somriures i també algunes bones riallades. Aquest és el cas del reverend Grundig (Josep Alberich), un dels papers més ben aconseguits, així com les magnífiques intervencions dels síndics Baun i Wells (Òscar Garcia i Jordi Solà, respectivament), amb diàlegs ràpids i cançons ben cantades, sobretot en Solà, en consonància amb el caràcter dels personatges. No oblidem els regidors i el ferrer (Martí Molina, Aleix Canudas, Toni López, Josep Sensada i Ferran Pujols), que se'ns presenten de forma esplèndida, de sobte, al ritme d'una coreogràfia senzilla però desenfadada, sense complexes i cantant amb força tots a la una. Un dels moments en què el públic va esclatar de riure. No n'hi havia per menys...
Walter Romberg (Oriol Curriu) ens va sorprendre per la seva joventut i el seu talent cantant el seu tema amb Lisbeth (Sònia Ferrer) i Grete (Gemma Torrebadella). Aquestes últimes en uns papers més secundaris caracterítzats per l'exajeració femenina i, fins i tot, un cert punt d'histerisme.
La resta de personatges amb menys protagonisme, no per això, van deixar de tenir importància. Tots ells, vilatans, soldats i carcellers van contribuir a donar vida a l'obra, amb punts d'humor, energia i força.
De la qualitat de la posada en escena en té molta culpa la composició de les cançons. Cada música, creada exclusivament per a l'obra, lligava perfectament amb la situació i els personatges que les interpretaven. La feina d'en Xavi Torrabadella, juntament amb les persones que van participar en les mescles i la instrumentació, mereix un elogi especial. Les melodies eren variades i s'enganxaven fàcilment. No seria mala idea fer-ne un cd i distribuir-lo, oi? Almenys entre els amics i coneguts...
Alhora, cal destacar la feina de creació del vestuari, molt adient, que la Queralt Cortina va confeccionar amb poc temps i mitjans i amb l'assessorament de Montserrrat Minoves, d'experiència més que contrastada.
En la mateixa línia, l'escenografia fou original. De caire minimalista, com l'hemiscicle dels regidors, la presó o el balcó de l'ajuntament, van ser suficients per situar les escenes i crear uns espais ben definits i variats.
Veient tot això, queda clar que les ganes de portar a terme una obra com aquesta ha estat la clau de l'èxit. Això, i el fet de saber situar l'espectacle en la seva justa mesura, sense pretencions de fer un musical, però cantant, fent una obra coral, però sense excedir-se en les aspiracions professionals, sinó sent conscients que el teatre amateur té un paper local i de país prou important com per apostar-hi fort. Moltes persones, de forma desinteressada, i amb una il·lusió comuna, les ganes de fer teatre, s'han unit i han aconseguit, no només omplir el teatre municipal, sinó fer que la gent en sortís contenta.
Enhorabona a tots els que heu fet possible aquesta obra! Per molts anys, La Farsa!
PS. Potser el que no es va acabar d'entendre, va ser l'aparició del "Cowboy" a mitja obra entre el públic...jejejeje! Què hi farem!
Fa més de dues setmanes, el dijous 17 d'abril, vaig assitir a l'estrena de l'últim muntatge de "La Fura dels Baus" al TNC. Abans d'anar-hi, he de reconèixer que estava una mica "acollonida" perquè sabia que es reproduïen uns fets terribles ocurreguts el 2002, el segrest del teatre de Moscou, per part d'un grup de terroristes txetxens i que, a més, la Fura ja sabem que són capaços de crear impacte i no deixar a ningú indiferent.
El títol de l'obra és "Boris Godunov" i comença l'espectacle amb la representació d'aquesta obra que quedarà interrompuda en el moment que entren els segrestadors. No és la mateixa obra que estaven veient la pobre gent que van morir allí, sinó que la tria d'aquesta serveix de contrast de les diverses versions de la lluita per aconseguir el poder.
Doncs bé, vistes les expectatives, l'obra no em va impressionar gaire. Crec que tampoc era la seva intenció, però de sang, res de res. I de trets i violència, tampoc massa. Els personatges de l'obra tampoc em van arribar a emocionar massa, exceptuant, potser, la Piñon, que destacava de la resta d'interpretacions. Es mostraven les motivacions d'alguns dels assaltants per cometre aquells fets, les seves postures que no eren massa diferents dels discursos d'alguns governants que sortien a "Boris Gudonov"...
Em va agradar molt el muntatge en vídeo, en blanc i negre, d'algunes situacions: en les reunions dels caps polítics i en el muntatge de l'entrada de l'assalt des del carrer.
Per acabar, algun apunt sobre què és una estrena. Una estrena sol tenir un component afegit, ja que hi solen assistir molts "famosos", gent del "mundillo", ja sabeu què vull dir. En un radi de menys de dos metres tenia, per exemple, l'Eduard Farelo, en Josep M. Pou, en Benent i Jornet, etc. "No està mal!". Moltes cares conegudes (de la tele o dels escenaris, esclar!). I a més, les estrenes al Nacional sempre acaben amb cava, sucs i moooolts bombons de "la caixa roja". Mmmmmmmmmm! A la Roker sempre l'hem de frenar amb això dels bombons...
Ja m'havia perdut alguns espectacles de Tràfec Teatre i aquesta vegada no ho vaig voler deixar escapar. Dissabte al vespre, havia de pujar a Berga, malgrat que la ressaca del sopar i la festa "sonada" del divendres abans pesava, i molt!
A dos quarts d'onze, i pocs minuts, seia en una butaca lateral del Teatre Municipal de Berga (amb el sostre ja remodelat) i a l'escenari la projecció audiovisual d'un home que, entre fotograma i fotograma, variava, mínimament, de vestuari. Lenta transició. De l'aparença inicial d'home sorgien trets de dona, una mutació acompanyada de fragments de poemes, recitats amb claretat i contundència, i d'una música talment intrigant.
El títol de l'obra, Federic...A, ja ens dóna moltes pistes del seu contingut. Assistim a una alegoria del món femení de Federico García Lorca, la seva part més íntima i personal, les seves angoixes, les seves frustracions, el gran desig no acomplert de ser dona i, sobretot, mare. Els personaltges que ha "parit" en les seves obres literàries: Yerma, Bernarda Alba, la Novia no hi podien faltar, i surten a la llum com fantasmes, recreant el món interior del poeta, el seu caràcter femení, els tabús, les seves pròpies limitacions.
L'èxit, indubtable, de l'obra és la creació externa d'un món tan intern i tan ric, entre l'oníric i el fantàstic, tan ple de matisos i detalls, expressat, només, a través dels cossos. Reconec que em faltaven ulls per poder apreciar tot el que s'amagava darrere cada gest i cada moviment.
Estem davant d'un espectacle contundent, d'una bellesa i una sentibilitat extrema, que no et deixa indiferent.
Lydia Canals, directora i actriu de Federic...A, ja acumula una llarga carrera, tant davant com darrere de l'escenari, i l'experiència ha fet que puguem considerar ja, sense cap mena de dubte, aquest últim muntatge com una obra mestra al nivell, ja no local, sinó a l'alçada de grans muntatges que s'estan fent en l'escena barcelonina (i millor que molts, esclar!).
Quant als personatges, la mare, francament, em va emocionar molt. La interpretació que en fa el Pep Mollar és espectacular. Les postures són genuïnament femenines i les manté al llarg de tota l'obra. La idea de matriarca, el posat de la cara i el treball immens del ball. Aquí cal felicitar a tots els intèrprets, considerats ara ja, també ballarins. Sabem que la feina per arribar a ballar flamenc no és cosa de dos dies, però gràcies a la professionalitat de Pepi Portales i a l'esforç, les ganes i la constància dels actors/actrius, es van poder viure moments de màgia flamenca, molt "castiza" i lorquiana, al ritme de la música en directe dels Usaraks: un plaer difícil de definir ("un gustàs", potser?).
Les quatre actrius (Maria Ballús, Montse Grifoll, Montse Sánchez i Lydia Canals), plenes de frescor i versatilitat, fan un treball esplèndid. El ritme és constant, no es para mai. Les sabates de ball, que es treuen i es posen... De la nuesa pueril inicial (imatge bellíssima) passem a diferents moments de vida amb imatges fugisseres: la sorra que lliga a la terra i al treball, l'aigua que és font de vida i divertiment, la roba blanca de puresa, el punyal que mostra els límits, el perill, la lluita i les pors, el sexe, la religiositat que cala per tots els sentits, el matrimoni, la mort... La mort, primer la més traumàtica, la dels desigs i els somnis, l'autodestrucció dels personatges frustrats i, després, amb pantalons i camisa, la mort de l'home, d'un raig de foc enemic (silenci i fosc: el no res).
Mentre escric aquestes línies, justament, escolto, amb els auriculars, la música dels Usaraks ("no me lo claves, no!") que podem sentir gràcies a la magnífica feina feta al nou web de Tràfec Teatre (creada per www.produccionseldar.com) que es va presentar el mateix dissabte al teatre, poc abans de la funció.
Destacar, també, l'escenografia i el vestuari tan acurats i totalment en consonància amb l'obra que, juntament amb la cinematografia (a càrrec de Jordi Plana) aconsegueix una unió feliç entre tradició i modernitat. Res no hi sobra, ni res hi manca. Tot plegat té regust a una nova empenta de la companyia, a obrir nous camins i nous públics, aquests últims, però, tampoc crec que siguin una gran ambició de la companyia que ha demostrat, almenys fins ara, que el més important és sentir-se satisfet de fer les coses ben fetes, experimentar, superar-se i gaudir fent teatre.
Tranuites Circus és un espectacle de teatre visual i circ creat per Lluís Danés i que compta amb l'actuació en directe de Lluís Llach. Vaig tenir la sort de poder veure'l durant la temporada 2006-2007 a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.
En aquell moment, no tenia aquest bloc i, per tant, no en vaig poder fer cap comentari. Avui, pel canal 33, han passat el muntatge de nou i no me'n puc estar d'explicar les emocions que m'ha tornat a despertar.
Lluís Danés, director i escenògraf, amb gran sensibilitat, ens endinsa en un món oníric amb uns personatges que viuen la solitud de la nit, amb regust agredolç, però amb l'esperança que "una altra manera de viure és possible".
La música de Lluís Llach, amb cançons de sempre i noves melodies, construeix i envolcalla les petites peces de vida dels personatges, dins d'una escenografia brillant, plena de detalls, on els colors i la llum, els moviments dels cossos i les expressions dels sentiments fan un cóctel meravellós que esclata en grans moments de bellesa plàstica i, alhora, d'emoció profunda.
Un espectacle com aquest, no es pot comparar amb res que hagi vist mai. Si teniu l'oportunitat de veure'l, segur que no us quedareu indiferents i una il·lusió i unes ganes de viure noves afloraran de ben endins.
Una comèdia de Luigi Pirandello és la nova coproducció del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i el TNC.
Una obra molt divertida que permet riure's de la tragèdia viscuda pels seus personatges miserables però entranyables.
"L'home" és Eduard Farelo, que fa un paper esplèndid, de principi a fi. Amb gran professionalitat ens ofereix una vessant còmica poques vegades vista en l'actor.
Teresa Sanchez fa parella amb Farelo i ens commou amb el personatge de la Sra. Perella. Cada gest, cada mirada, cada so, cada paraula expressa la complexitat d'un conflicte que és vist com una tragèdia vital. Impregnada d'una innocència quasi infantil, es veu atemorida, humiliada, ridiculitzada, però aquesta és la seva "Virtut". Sanchez transmet sense mots, ens atrau i ens captiva, demostrant així, la qualitat dramàtica de la seva brillant interpretació.
Finalment, "la bèstia", que interpreta en Jordi Martinez, contrasta amb els personatges més febles, que el temen i busquen maneres, curioses i imaginatives, per poder-la guanyar.
La resta d'actors i actrius, com el metge (Santi Ricart), el seu germà, les dues criades, el fill de la Sra. Perel·la, els nens de l'escola i el mariner que canta, tenen, tots i cadascun, el seu moment per definir-se i tocar-nos la fibra. Són personatges, tots ells, molt ben trobats, primer ja per l'autor, però aquí també, gràcies a la direcció, interpretació i caracterització de tot l'equip.
L'escenari és una caixa sobre l'escenari que recull l'ambient d'una casa burgesa en decadència, i amaga més d'una sorpresa... La música és un gust i ajuda a crear l'ambient.
La comèdia, per tant, està servida. Crec que serà un dels espectacles més destacats de l'any. El text és ric i intel·ligent, el muntatge ben dirigit pel Pep Pla, els personatges impressionants i es gaudeix d'una estona de riallada contínua, d'humor sa, de detalls i situacions, que ratllen el surrealisme.
M'ha encantat! No us la perdeu! S'ha estrenat al Teatre Alegria de Terrassa (on encara la podreu veure els dies 14, 15 i 16 de març) i serà al TNC del 27 de març al 27 d'abril.
La Companyia "El Sifonet"de Terrassa ha creat un espectacle per a joves que té tots els ingredients necessaris per atraure el públic adolescent.
Temes com les relacions amb els companys/es de classe (el treball en equip, la marginació, el passotisme...), els conflictes amb els pares, les primeres relacions amoroses, l'autoestima, etc... estan ben entrellaçats sota l'excusa d'un treball sobre quatre artistes, o genis: Elvis Presley, Marie Curie, Mercè Rodoreda i Leonardo Da Vinci.
Els estudiants que tenen la sort de veure l'obra, no només viuen l'espectacle sinó que, també, aprenen coses sobre aquests genis sense adonar-se'n. I gràcies a la feina en equip, ells mateixos aconsegueixen fer un treball genial!
Tot plegat és fruit de la creativitat de l'actriu Teresa Sanchez, que en aquest cas demostra grans aptituts com autora del text i directora de l'espectacle.
Cal destacar l'entrega incondicional de les actrius Mariona Anglada, Mariaje López i Sandra Ballbé, i de l'actor Juanma Palacios. Tots fan una interpretació acurada en consonància amb el contingut de l'obra i els seus destinataris. Són professionals i saben adequar-se a totes les situacions.
La poesia d'Agustí Bartra va resorgir entre els acords de Miquel Pujadó dilluns passat al teatre Alegria de Terrassa. Aquest any s'han organitzat una sèrie d'actes per commemorar el centanari del naixement de l'escriptor. Un d'ells és aquesta "Bartrian(n)a", que recull en una sola paraula, els noms de Bartra i Anna.
A partir de textos de Bartra, Murià i Pujadó s'explica una mica la vida de l'escriptor. Dues parelles d'actors, a banda i banda de l'escenari. En un costat, dos lectors de Bartra en l'actualitat que comenten, narren i qüestionen la vida i obra de l'escriptor. En l'altre, els protagonistes, Agustí Bartra i Anna Murià, asseguts en un banc de vímet, sota una llum tènua, parlant en primera persona, recreant moments viscuts.
Així doncs, quatre actors/actrius de nivell (Rosa Cadafalch, Josep Minguell, Àngels Poch, Lluís Soler) s'encarreguen d'interpretar, bé, més aviat, llegir de forma dramatitzada, algunes pinzellades de la vida de Bartra: la seva personalitat, la relació amb la seva dona Anna Murià, alguns episodis destacats com la Guerra Cívil, l'exili a França i a Mèxic, i el retorn a Catalunya, concretament a Terrassa, on va morir l'any 1982.
Anna Murià, sempre al costat de Bartra, fou una intel·lectual de l'època, narradora, traductora i periodista. Sempre va restar, pel meu parer, massa a l'ombra del seu marit, però fou clau per consolidar l'obra de Bartra. Ja ho diuen, al costat d'un gran home, hi ha una dona encara més gran...
Miquel Pujadó, des del centre de l'escenari, juntament amb cinc músics (Esther Mas, Toni Rocosa, Santi Méndez, Eduard Altaba i Xarli Oliver), anava intercalant poemes de Bartra musicats. Em va agradar molt la música. Coneixia algun dels seus discs. Va ser una estona molt plaent. Havia passat un dia força estressant i aquell bàlsam estètic em va guarir.
En finalitzar l'obra, es va voler homenatjar també al recent desaparegut Josep Palau i Fabre, que morí el dia abans.
Diumenge a la tarda, una escapadeta al Lliure per veure el nou espectacle de Julio Manrique "La forma de les coses".
És una obra molt original de Neil Labute que ell mateix va portar al cinema. Fou després de veure aquella adaptació quan el jove director Julio Manrique va començar a "barrinar" la manera de portar l'obra al teatre.
I tres anys més tard n'hem vist el resultat: una obra excel·lent! Ens endinsem en una situació creïble que amaga sorpreses inesperades. T'absorveix i et transporta. Quan entres veus unes coses, quan marxes, unes altres. I tot ha passat davant del teus ulls. Té un toc de màgia. És un joc brillant que diu molt del director.
Els personatges, interpretats per Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Xavi Ricart i Marc Rodríguez, estan molt bé. Persones sense límits i canviants que, essent humans, són influenciables i estan supeditats als seus desitjos més profunds: ser estimat, ser admirat... Fins on pot arribar l'ànsia d'experimentar? Com podem transformar tot allò que ens envolta i, en concret, les persones?
Enhorabona, Julio!
(No puc evitar d'explicar que vaig conèixer el Julio Manrique fa molts anys. Vàrem coincidir a les proves de l'Institut del Teatre, anàvem al mateix grup. Ell no sé si es recordarà. de "la secretària rossa". Però a mi m'agrada seguir el que fa i estic contenta que hagi fet coses tan bones com aquest espectacle. Estic segura que li queda molta carrera d'èxits en el futur.)
Aquest espectable és "la bomba!". L'escriptor i director de l'obra, Robert Lepage, és un geni. Feia molt de temps que no em quedava tan "flipada" en un teatre. Un sol actor (en aquest cas Yves Jacques, encara que altres vegades ha estat el propi director) es menja l'escenari durant dues hores, tot i que els efectes multimèdia són formidables i impactants. Tot està cuidat fins el més petit detall. És bellesa pura. No us explicaré res més. Aneu-hi i punt. Només es fa 3 dies: 14, 15 i 16 de febrer al Teatre Lliure. Ah, sí, és en francès, subtitulada en català.
Dijous passat vaig anar a la prèvia de "El silenci del mar", un muntatge teatral basat en l'obra de Vercors (Jean Bruller) i dirigit per Miquel Górriz.
Abans de començar l'obra, ja em va impactar la fotografia del programa, amb un Pere Arquillué vestit de soldat nazi amb un posat seriós que feia por de debò.
Els primers minuts van ser molt colpidors: una música eixordadora i la projecció d'unes imatges de guerra en blanc i negre feien pensar que seria un espectacle aterrador.
A continuació, un soldat missatger (Jaime Puerta) apareixia en la foscor, caminant solemnement sobre l'aigua, esquitxant amb fermesa a cada pas. Una imatge sonora preciosa, segurament la millor de l'obra.
No hi busqueu diàlegs plens de tensió, ni tan sols diàlegs. Penseu, més aviat, en una sèrie de monòlegs ben trabats que ens ajuden a conèixer un personatge vil i mesquí, però que, al cap i a la fi, no deixa de ser una persona. Una persona immersa en un conflicte massa gegant que passa una temporada, com tants altres soldats, a casa dels seus propis enemics. S'estableix, així, una relació de silencis en plural, que evolucionen i canvien, que ens fan anar descobrint nous sentiments i noves emocions. En el cas de l'amo de la casa (Xicu Masó) podrem entendre els seus pensaments a través de la seva pròpia veu en off. Pel que fa a la neboda (Míriam Alamany) el silenci serà absolut i l'emoció, continguda i, no per això, la tensió creada serà menys forta i cruel.
La poesia de l'obra fa que els silencis conflueixin en un silenci més gran que ho envolta i banya, també literalment, tot.
El dia de sants innocents vaig emportar-me els meus nebots grans, el Roger i el Martí, a veure un espectacle molt especial a Barcelona. Resulta que el tió els havia cagat un "val per una entrada a l'espectacle Num3r@lia" a cadascun.
El muntatge amb l'ús d'eines multimèdia ens mostra una nova manera de fer teatre adaptat als nostre dies. Els elements en 3 dimensions i el joc entre la imatge i la realiat està molt ben aconseguit.
