"Tranuites Circus": Lluís Danés dóna llum als somnis

Tranuites Circus és un espectacle de teatre visual i circ creat per Lluís Danés i que compta amb l'actuació en directe de Lluís Llach. Vaig tenir la sort de poder veure'l durant la temporada 2006-2007 a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

En aquell moment, no tenia aquest bloc i, per tant, no en vaig poder fer cap comentari. Avui, pel canal 33, han passat el muntatge de nou i no me'n puc estar d'explicar les emocions que m'ha tornat a despertar.

Lluís Danés, director i escenògraf, amb gran sensibilitat, ens endinsa en un món oníric amb uns personatges que viuen la solitud de la nit, amb regust agredolç, però amb l'esperança que "una altra manera de viure és possible".

La música de Lluís Llach, amb cançons de sempre i noves melodies, construeix i envolcalla les petites peces de vida dels personatges, dins d'una escenografia brillant, plena de detalls, on els colors i la llum, els moviments dels cossos i les expressions dels sentiments fan un cóctel meravellós que esclata en grans moments de bellesa plàstica i, alhora, d'emoció profunda.

Un espectacle com aquest, no es pot comparar amb res que hagi vist mai. Si teniu l'oportunitat de veure'l, segur que no us quedareu indiferents i una il·lusió i unes ganes de viure noves afloraran de ben endins.

Bravo, Lluís! Esperem més coses teves!

"L'home, la bèstia i la virtut": gaudiu-la!!!

Una comèdia de Luigi Pirandello és la nova coproducció del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa i el TNC.

Una obra molt divertida que permet riure's de la tragèdia viscuda pels seus personatges miserables però entranyables.

"L'home" és Eduard Farelo, que fa un paper esplèndid, de principi a fi. Amb gran professionalitat ens ofereix una vessant còmica poques vegades vista en l'actor.

Teresa Sanchez fa parella amb Farelo i ens commou amb el personatge de la Sra. Perella. Cada gest, cada mirada, cada so, cada paraula expressa la complexitat d'un conflicte que és vist com una tragèdia vital. Impregnada d'una innocència quasi infantil, es veu atemorida, humiliada, ridiculitzada, però aquesta és la seva "Virtut". Sanchez transmet sense mots, ens atrau i ens captiva, demostrant així, la qualitat dramàtica de la seva brillant interpretació.

Finalment, "la bèstia", que interpreta en Jordi Martinez, contrasta amb els personatges més febles, que el temen i busquen maneres, curioses i imaginatives, per poder-la guanyar.

La resta d'actors i actrius, com el metge (Santi Ricart), el seu germà, les dues criades, el fill de la Sra. Perel·la, els nens de l'escola i el mariner que canta, tenen, tots i cadascun, el seu moment per definir-se i tocar-nos la fibra. Són personatges, tots ells, molt ben trobats, primer ja per l'autor, però aquí també, gràcies a la direcció, interpretació i caracterització de tot l'equip.

L'escenari és una caixa sobre l'escenari que recull l'ambient d'una casa burgesa en decadència, i amaga més d'una sorpresa... La música és un gust i ajuda a crear l'ambient.

La comèdia, per tant, està servida. Crec que serà un dels espectacles més destacats de l'any. El text és ric i intel·ligent, el muntatge ben dirigit pel Pep Pla, els personatges impressionants i es gaudeix d'una estona de riallada contínua, d'humor sa, de detalls i situacions, que ratllen el surrealisme.

M'ha encantat! No us la perdeu! S'ha estrenat al Teatre Alegria de Terrassa (on encara la podreu veure els dies 14, 15 i 16 de març) i serà al TNC del 27 de març al 27 d'abril.

"Quin Geni!": un espectacle de luxe per a joves

La Companyia "El Sifonet"de Terrassa ha creat un espectacle per a joves que té tots els ingredients necessaris per atraure el públic adolescent.

Temes com les relacions amb els companys/es de classe (el treball en equip, la marginació, el passotisme...), els conflictes amb els pares, les primeres relacions amoroses, l'autoestima, etc... estan ben entrellaçats sota l'excusa d'un treball sobre quatre artistes, o genis: Elvis Presley, Marie Curie, Mercè Rodoreda i Leonardo Da Vinci.

Els estudiants que tenen la sort de veure l'obra, no només viuen l'espectacle sinó que, també, aprenen coses sobre aquests genis sense adonar-se'n. I gràcies a la feina en equip, ells mateixos aconsegueixen fer un treball genial!

Tot plegat és fruit de la creativitat de l'actriu Teresa Sanchez, que en aquest cas demostra grans aptituts com autora del text i directora de l'espectacle.

Cal destacar l'entrega incondicional de les actrius Mariona Anglada, Mariaje López i Sandra Ballbé, i de l'actor Juanma Palacios. Tots fan una interpretació acurada en consonància amb el contingut de l'obra i els seus destinataris. Són professionals i saben adequar-se a totes les situacions.

Molt bé!

Per + info: http://malatestapresenta.bloc.cat/post/13834/209793

"BARTRIAN(N)A": poesia i música al Teatre Alegria

La poesia d'Agustí Bartra va resorgir entre els acords de Miquel Pujadó dilluns passat al teatre Alegria de Terrassa. Aquest any s'han organitzat una sèrie d'actes per commemorar el centanari del naixement de l'escriptor. Un d'ells és aquesta "Bartrian(n)a", que recull en una sola paraula, els noms de Bartra i Anna.

A partir de textos de Bartra, Murià i Pujadó s'explica una mica la vida de l'escriptor. Dues parelles d'actors, a banda i banda de l'escenari. En un costat, dos lectors de Bartra en l'actualitat que comenten, narren i qüestionen la vida i obra de l'escriptor. En l'altre, els protagonistes, Agustí Bartra i Anna Murià, asseguts en un banc de vímet, sota una llum tènua, parlant en primera persona, recreant moments viscuts.

Així doncs, quatre actors/actrius de nivell (Rosa Cadafalch, Josep Minguell, Àngels Poch, Lluís Soler) s'encarreguen d'interpretar, bé, més aviat, llegir de forma dramatitzada, algunes pinzellades de la vida de Bartra: la seva personalitat, la relació amb la seva dona Anna Murià, alguns episodis destacats com la Guerra Cívil, l'exili a França i a Mèxic, i el retorn a Catalunya, concretament a Terrassa, on va morir l'any 1982.

Anna Murià, sempre al costat de Bartra, fou una intel·lectual de l'època, narradora, traductora i periodista. Sempre va restar, pel meu parer, massa a l'ombra del seu marit, però fou clau per consolidar l'obra de Bartra. Ja ho diuen, al costat d'un gran home, hi ha una dona encara més gran...

Miquel Pujadó, des del centre de l'escenari, juntament amb cinc músics (Esther Mas, Toni Rocosa, Santi Méndez, Eduard Altaba i Xarli Oliver), anava intercalant poemes de Bartra musicats. Em va agradar molt la música. Coneixia algun dels seus discs. Va ser una estona molt plaent. Havia passat un dia força estressant i aquell bàlsam estètic em va guarir.

En finalitzar l'obra, es va voler homenatjar també al recent desaparegut Josep Palau i Fabre, que morí el dia abans.

Actes per commemorar el centenari del naixement d'Agustí Bartra

"La forma de les coses" dirigida per Julio Manrique

Diumenge a la tarda, una escapadeta al Lliure per veure el nou espectacle de Julio Manrique "La forma de les coses".

És una obra molt original de Neil Labute que ell mateix va portar al cinema. Fou després de veure aquella adaptació quan el jove director Julio Manrique va començar a "barrinar" la manera de portar l'obra al teatre.

I tres anys més tard n'hem vist el resultat: una obra excel·lent! Ens endinsem en una situació creïble que amaga sorpreses inesperades. T'absorveix i et transporta. Quan entres veus unes coses, quan marxes, unes altres. I tot ha passat davant del teus ulls. Té un toc de màgia. És un joc brillant que diu molt del director.

Els personatges, interpretats per Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Xavi Ricart i Marc Rodríguez, estan molt bé. Persones sense límits i canviants que, essent humans, són influenciables i estan supeditats als seus desitjos més profunds: ser estimat, ser admirat... Fins on pot arribar l'ànsia d'experimentar? Com podem transformar tot allò que ens envolta i, en concret, les persones?

Enhorabona, Julio!

(No puc evitar d'explicar que vaig conèixer el Julio Manrique fa molts anys. Vàrem coincidir a les proves de l'Institut del Teatre, anàvem al mateix grup. Ell no sé si es recordarà. de "la secretària rossa". Però a mi m'agrada seguir el que fa i estic contenta que hagi fet coses tan bones com aquest espectacle. Estic segura que li queda molta carrera d'èxits en el futur.)

"The Andersen Project": IMPRESSIONANT!

Aquest espectable és "la bomba!". L'escriptor i director de l'obra, Robert Lepage, és un geni. Feia molt de temps que no em quedava tan "flipada" en un teatre. Un sol actor (en aquest cas Yves Jacques, encara que altres vegades ha estat el propi director) es menja l'escenari durant dues hores, tot i que els efectes multimèdia són formidables i impactants. Tot està cuidat fins el més petit detall. És bellesa pura.
No us explicaré res més. Aneu-hi i punt. Només es fa 3 dies: 14, 15 i 16 de febrer al Teatre Lliure. Ah, sí, és en francès, subtitulada en català.

Gràcies, Jordi, per convidar-m'hi!

"El silenci del mar" al Teatre Alegria de Terrassa

Dijous passat vaig anar a la prèvia de "El silenci del mar", un muntatge teatral basat en l'obra de Vercors (Jean Bruller) i dirigit per Miquel Górriz.

Abans de començar l'obra, ja em va impactar la fotografia del programa, amb un Pere Arquillué vestit de soldat nazi amb un posat seriós que feia por de debò.

Els primers minuts van ser molt colpidors: una música eixordadora i la projecció d'unes imatges de guerra en blanc i negre feien pensar que seria un espectacle aterrador.

A continuació, un soldat missatger (Jaime Puerta) apareixia en la foscor, caminant solemnement sobre l'aigua, esquitxant amb fermesa a cada pas. Una imatge sonora preciosa, segurament la millor de l'obra.

No hi busqueu diàlegs plens de tensió, ni tan sols diàlegs. Penseu, més aviat, en una sèrie de monòlegs ben trabats que ens ajuden a conèixer un personatge vil i mesquí, però que, al cap i a la fi, no deixa de ser una persona. Una persona immersa en un conflicte massa gegant que passa una temporada, com tants altres soldats, a casa dels seus propis enemics.

S'estableix, així, una relació de silencis en plural, que evolucionen i canvien, que ens fan anar descobrint nous sentiments i noves emocions. En el cas de l'amo de la casa (Xicu Masó) podrem entendre els seus pensaments a través de la seva pròpia veu en off. Pel que fa a la neboda (Míriam Alamany) el silenci serà absolut i l'emoció, continguda i, no per això, la tensió creada serà menys forta i cruel.

La poesia de l'obra fa que els silencis conflueixin en un silenci més gran que ho envolta i banya, també literalment, tot.

+ info: http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2727952
Dossier de premsa

"Frank V" als Amics de les Arts de Terrassa

El Grup de Teatre d'Amics de les Arts de Terrassa van representar, diumenge passat, l'opereta d'una banca privada titulada "Frank V" de Friedrich Dürrenmatt.

Un espectacle musical amb 16 actors/actrius, 7 figurants i 5 músics. Gairebé més persones a dalt l'escenari que a les grades...

Les ganes no els faltaven, l'escenari, el vestuari i el maquillatge, tampoc, tot molt ben aconseguit. Però potser la veu, a vegades, no arribava a l'objectiu pretès. Aquest fet, però, quedava compensat per la gràcia en la interpretació, en les coreografies i en la posada en escena en general.

Cal destacar, no obstant, algun actor que marcava la diferència, com el cas d'en Jordi Serra (Herbert), que deixava intuir certs dots especials en el cant.

Els dos protagonistes, en Franc V (Mènec Carreras) i la seva muller Ottilie (Anna Clariana), van demostrar una gran professionalitat, i van conduir l'obra durant les 3 hores, demostrant la seva veterania. També l'avi, en Frank IV, va tenir moments molt bons, així com, la prostituta Frieda (Maria Miralda) que va donar-hi el toc més sensual.

Hi acabaven de donar una vessant humorística la resta de membres de la banca, amb la bona interpretació de Jordi Donadeu (Paulí) i toc pallasso molt ben aconseguit d' Schmalz (Ernest Castañé) amb el seu escuradents permanent.

Una obra entretinguda i divertida, treballada i ben feta, que va fer possible que els meus dos nebots, de 6 i 9 anys, la seguissin i fessin bondat de principi a fi.

Felicitats a totes i a tots!

"El dia del profeta" de Joan Brossa

Divendres passat, a la Sala Petita del TNC, vaig assistir a l'estrena de "El dia del profeta". Es tracta d'una obra de teatre de Joan Brossa, més conegut com a poeta, que no pas com a dramaturg. Per això, el seu teatre està ple de símbols, sugestió i emoció. I també per això, no és fàcil d'entendre.

Una superposició d'escenes, sense una continuitat lineal, s'anaven succeint. Els actors i actrius, totalment versàtils, canviaven de personatges contínuamnet, el que s'anomena "fregolismes". Cal destacar la interpretació de l'Isaac Alcayde i la Rosa Renom.

He de dir que em va impactar l'aparició de l'actriu Pilar Rebollar a l'escenari. Potser pel poc costum de veure persones amb nanisme fora del circ o, precisament, per això, com que l'univers brossià és ple d'elements de la màgia, del circ, de la sarsuela, etc., vaig pensar que tot plegat feia un efecte ben curiós i, sobretot, agosarat.

La directora Rosa Novell, que ja admirava abans de veure aquesta obra, ha demostrat que és una professional "de cap a peus". El seu coneixement de Brossa, així com una gran lucidesa en la recreació personal d'un món tan singular, han donat lloc a una obra còmica, on es critica el poder i l'opressió, de forma original i provocadora.

Emocions amb "Coral romput"

Dijous passat, a la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, grans dosis de poesia amb "Coral romput".

Joan Ollé ha creat un espectacle amb gran sensibilitat. De fet, quan la matèria primera és de tanta qualitat, el resultat ha de ser bo per força. La poesia de Vicent Andrés Estellés, la guitarra de Toti Soler, la veu devallant del cel de l'Ovidi Montllor i la magistral interpretació d'un bon grapat dels millors actors/actrius de l'escena catalana actual: Montserrat Carulla, Joan Anguera, Eduard Farelo i Pere Arquillué... Què més es pot demanar?

Em vaig emocionar, sí, i molt. Estellés m'agrada i em transporta, no ho puc evitar. Era un cóctel massa fort de sensacions. Fou com una catarsi. M'alegro d'haver-ho viscut.

+info

"La classe neutra": una versió de "L'auca del Sr. Esteve" a la Muntaner

Crec que l'adjectiu escollit per al títol de l'obra ho diu tot: "neutra". En l'obra no hi ha grans emocions, no hi ha conflicte expressat físicament, sinó que tot és contenció, tot és un gran conflicte social envolcallat per una monotonia que es podia respirar de cap a cap del teatre.

Un ambient rústic, uns personatges consevadors, un discurs lent, una música encara més lenta, una processó religiosa genial que fa de metàfora brillant, i uns personatges correctes.

No s'hi pot fer més, l'argument predictible no ofereix, aquí, massa malabarismes, ni tampoc crec que n'hi hagi la intenció.

La incorporació al grup, que ja havia vist l'any passat a Arenys de Mar amb l'obra "Nora", de cares noves i conegudes, dóna més presència a l'obra, com més professionalitat. Si bé no tots els actors/actrius són professionals, aquesta vegada tots han estat a l'alçada i han presentat un muntatge molt digne i honest.

Com a protagonista, Santi Ricart, fa un paper extraordinari, no dóna més perquè l'obra tampoc li ho permet. Aquest noi, que ara veiem a la sèrie "Zoo", ho fa molt bé i sembla molt més jove del que és.

També la Gemma Sangerman, que ja va demostrar un gran talent protagonitzant "Nora" és una gran actriu i compleix com a esposa interessada i sense sentiments.

Qui no podia evitar fer escapar alguna rialla al públic és el Francesc Casanovas per culpa de la inèrcia de les seves aparicions a "Polònia". Jo no l'havia vist abans en un teatre i trobo que també li va.

L'obra està molt calculada: la il·luminació, la música, etc. tot conflueix a crear un ambient de monotonia, de no sentimentalisme, de fugida de la passió que tempta... Realment, et vénen unes ganes de viure i de trencar amb tot, tal i com ho feren, en aquell tombant de segle, els artistes modernistes!

"Boscos endins"

"Boscos endins" em va agradar però no em va fer vibrar. És un musical basat en els contes de sempre (els dels Germans Grimm), però amb alguns canvis importants.

Si ve la primera part segueix l'argument real dels contes, a la segona, els personatges es revolten i actuen segons les seves pròpies idees. La cosa, per tant, ja no és tan idíl·lica i es complica.

Es mostren actituds humanes a través dels personatges, i això és original i sobte a l'espectador. Per exemple, es fa estrany que el príncep sigui infidel, oi? O potser no. Bé, tan se val.

L'escenografia, el vestuari, les màscares i el maquillatge em van agradar molt. Sobretot les casetes plegables, que permeten explicar els contes de forma simultània.

El personatge més aplaudit fou la caputxeta, i amb raó, perquè va fer una actuació fantàstica. La bruixa també, però no fou tan aclamada. Val a dir, a més, que el Carlos Gramaje, que fa de llop i de príncep, està molt més atractiu fent de Saïd a "Mar i Cel," que no pas aquí, tot i que el seu personatges estan molt ben aconseguits.

El cas és que el que més recordaré d'aquest espectacle serà l'atac de riure que vam tenir amb la Roqué. Seiem a l'amfiteatre, força endarrere, i volíem canviar de lloc a mitja primera part, i anar a un parell de seients de la segona fila que estaven lliures. Jo no ho veia clar, ens feia vergonya passar per allà al mig, i quan la Roqué es va aixecar vaig tibar-la endarrere, la butaca es va plegar i va caure de cul a terra!

No podíem parar de riure, ploràvem i el mal de panxa era terrible. Per sort, només les dues noies del costat van notar que alguna cosa ens passava...

Per acabar la crònica, una recomanació: si aneu a algun teatre del Paral·lel, us recomano que, abans, passeu pel "Quimet" un bar-celler molt bonic, on fan unes tapes impressionants amb vins de tot tipus (al carrer Poeta Cabanyes).

"El Llibertí": es pot definir la "Moral"?

Dijous passat, al Poliorama, vaig poder gaudir d'una hora i mitja de bon teatre. Una comèdia de text filosòfic, que captiva, que et fa estar atent i no perdre el fil de les argumentacions. Alguns parlen de "vodevil filosòfic", d'acord.

Els personatges de l'obra es mouen amb gran ritme i dinamisme, amb frescor, alegria i sense complexes. Van guarnits amb vestits fastuosos, de colors vius, de l'època dels grans pensadors francesos del s. XVIII: Denis Diderot (el nostre protagonista), Jean-Jacques Rousseau, Voltaire, etc.

El leimotiv de l'obra és trobar una definició adient per a "Moral". Diderot és l'encarregat d'explicar aquest concepte a l'Enciclopèdia i, a partir de les situacions personals i anècdotes que viu en el present, durant l'estada a la casa de camp d'una amiga de l'alta societat, reflexiona i filosofa, sense arribar a trobar mai les paraules justes per definir un concepte de tal envergadura filosòfica.

Depenent de la situació o el cas, Diderot tergiversa els arguments, arribant, fins i tot, a contradir el que ha dit poc moments abans. La reflexió, d'aquesta manera, queda equilibrada, no podem dir, explícitament, que hi hagi un posicionament absolut sobre el comportament i la moral dels personatges. L'obra busca obrir la ment, pensar i decidir lliurement per un mateix.

L'obra té molta força perquè, tant en Ramon Madaula (Diderot), com Laura Conejero (Madame Therbouche), hi fan un interpretació brillant. Madame Therbouche és una dona maquiavèlica i misteriosa que, amb l'excusa de fer un retrat a Diderot, el sedueix i amaga secrets. Captiven el públic amb la sensualitat continuada, la seducció de les paraules i el gest, d'aquelles que, gairebé, et fan empassar la saliva i tot.

Diderot, que es passa tota l'obra dalt l'escenari, és un personatge que actua, segons ell, amb llibertat, fent el que sent, sense mentir, justificant la seva conducta amb raonaments propis. No obstant, per justificar l'opinió sobre els fets d'altres a qui ell estima, els raonaments són clarament oposats. I el que servia per defensar una cosa, ara ja no funciona i cal buscar nous arguments.

Segurament la dona, encarnada pels personatges femenins d'edats diverses, acaba tenint un paper més destacat de poder. La dona és més subtil i refinada de sentiments que l'home, vist com a més animal i més màquina.

Els acompanya Marta Millà (sí, sí, la de "Cal Brinco") en un paper molt còmic i entranyable, com a esposa de Diderot, que interpreta amb gran encert.

Cal remarcar, també, la interpretació d'unes joveníssimes Nausicaa Bonnín i Paula Vives que amenitzen l'obra amb la seva picardia i pressumpta innocència. La Nausica, segurament, té un pes més gran a l'obra i demostra més experiència dalt l'escenari.

En definitiva, que vaig passar una estona molt agradable.

Sobre el mateix autor d'aquesta comèdia, Eric-Emmanuel Schmitt, s'està fent a La Villarroel l'obra "Variacions enigmàtiques" que, ben aviat, espero poder anar a veure.

"La Plaça del Diamant": 4 hores al TNC

No ho havia previst. Quan ja pensava que no aniria a veure el nou clàssic del TNC, la Roqué em regala l'entrada a l'últim moment! Doncs gràcies i cap allà!

La novel·la em va captivar, la pel·lícula em va emocionar i l'obra de teatre... se'm va fer una mica llarga, però, en general, em va agradar.

El teatre era ple a vessar. Molta gent gran, d'aquella especialitzada en fer de comentaristes de l'obra en directe. "Mira!", "És aquella de...", "La que surt a...", "Està més grassa, no?"... També n'hi ha alguns que fan el lloro, sí, sí, quan els emociona una frase o els fa riure, la repeteixen al peu de lletra, i ben alt. Se'ls escapa i no se n'adonen, com si fossin a casa davant el televisor.

També hi havia el sector "lectura obligatòria de Batxillerat", que anaven amb el profe, oi Roger? Aquests es van comportar força, calia estar atents, ja que així s'estalviaven de llegir el llibre...

Per acabar la introducció del públic, cal destacar el tema "tos". Com tots sabem, si sentim tossir algú, sovint se'ns encomana. Doncs, la cadena va començar i al final un, que ja n'estava fins als nassos va dir en vulgar "A estossegar al carrer!". Així mateix... jo no m'ho podia creure.

I, esclar, tot això descentra una mica. Sort que l'escenari et crida. El muntatge és espectacular: edificis, carrers, vehicles, motos, bicis... Una bona recreació d'ambient, però, tot i el gran esforç, personalment, crec que no queda ple. Els actors i actrius es fan uns bons tips de córrer amunt i avall per crear moviment i dinamisme, però hi ha molt espai buit i una certa sensació de "quiero y no puedo".

La Natàlia (Colometa), amb Silvia Bel, resulta un personatge bastant creïble. És un personatge que arrossega una tensió continuada, mai satisfeta, sempre patint. La Rodoreda, quan va escriure l'obra la va clavar. Un personatge producte del seu temps, fruit del moment històric, que lluita, que s'enfonsa i ressorgeix, però mai es pot dir que sigui feliç, sinó conformada amb la vida que li ha tocat viure.

(Continuarà...)

"Intimitat" em va fer com ràbia...

Fa una mica més d'una setmana vaig anar a la Villarroel a veure "Intimitat". Sempre m'agrada seure ben endavant, per veure bé les cares dels actors i actrius, i poder apreciar millor les expressions. Aquesta vegada, però, no va poder ser, i vaig haver de seure bastant enrere i al pis de dalt...

L'obra representa la crisi personal d'un home (Xavier), d'uns quaranta anys, que vol deixar la seva dona i els seus dos fills. Cansat de suportar la vida que ha portat amb la seva dona, immers en una crisi existencial i professional, i decidit a viure una vida diferent, "Intimitat" ens vol donar la visió, unívoca, d'aquest personatge que es mostra despectiu, egoïsta, egocèntric i excèntric i que, per això, fa com molta ràbia.

Joel Joan interpreta aquest protagonista, de personalitat tan complicada, però en algun moment m'he perdut perquè no sabia on acabava el personatge i on començava l'actor. No sé, com que els personatges feien servir un llenguatge molt col·loquial, fins i tot vulgar en alguns moments, semblava més aviat una "conya" entre amics. També perquè hi havia parts força còmiques i que els actors acabaven estripant fins a l'extrem.

Personalment, la interpretació que més em va agradar fou la de la Clara Segura. Tot el que fa, ho fa bé. Quina sort! El paper de parella resignada, però moderna i intel·ligent, que ignora la cara que amaga el seu marit, les seves infidelitats i el poc respecte que ell li té, el desenvolupa de forma magistral.

Doncs sí, surts pensant "Quin tio!", i et fa ràbia perquè, en el fons, el tio és graciós i es guanya els amics i sembla com si tothom l'admirés i se l'estimés, encara que sigui com és.

Crec, però, que l'èxit de l'espectacle és la qualitat del text. Hanif Kureishi tracta sovint aquests temes de doble moral, de les relacions personals, de les debilitats i de les crisis existencials, que ell mateix ha viscut en la pròpia pell, com és el cas d"Intimitat".

Teatres de Barcelona

(Teatres de Barcelona sobre el mapa - en construcció)

Tagzania: marionalinares

Els Pastorets de Berga, aires nous

El dia d'Any Nou, primer dia del 2008, em vaig armar de valor i, vencent la ressaca de la nit anterior, vaig anar a veure Els Pastorets de Berga, originals de El Bressol de Jesús de Frederic Soler (Serafí Pitarra).

A dalt del galliner del Teatre Municipal, amb una calefacció superior als 30 graus, em vaig ficar de seguida a la primera escena: "Revolta infernal".

Hi ha moltes coses que han canviat en aquests pastorets. Des de l'any passat, la direcció ha passat a mans d'en Frederic Roda i els canvis han estat notables i, jo diria, que amb gran encert. Els Pastorets d'ara, duren molt menys temps, s'ha passat de 4 a 2 hores (entreacte inclòs). S'ha ampliat l'escenari, potenciant així els canvis ràpids d'escena, amb varietat d'entrades i sortides, sense haver d'obrir i tancar cortines.

El fet que sigui una obra més curta, ha fet possible un treball molt més intens amb els actors. Estàvem acostumats a una cantarella contínua que fins i tot feia perdre el sentit del contingut. Actualment, s'assaboreixen més els diàlegs, les accions, els detalls d'interpretació i la part còmica o humorística de l'espectacle. Ara, quan fa riure, tothom riu. Abans, tot quedava tan difuminat i era tan llarg, que encara que hi havia moments de gràcia, no acabaves de riure mai del tot.

Enumero algunes novetats de l'obra, per a qui se'n vulgui fer una idea: l'inici amb el Satan penjat del sostre en un "gronxador"; el fet que una dona faci de Llucifer; el joc del Satan amb el titella (per cert, preciós); el casament d'en Garrofa celebrat amb un àpat popular; el nas d'en Garrofa ja no és un nas amb la goma de pollastre típica, sinó més aviat, el cap sencer d'un "pollastre-pallasso"; el nen Jesús del bressol amb flames ja no surt despegant com un coet, simplement no surt; etc.

Per altra banda, tot i retallar dràsticament el text, s'han recuperat fragments del text original, que relliguen el fil argumental de la relació Raquel-Jassè i fan més creïble la història d'amor.

Aquest any, a més, hi ha hagut un treball extra de coreografia. S'han inventat nous balls, de dimonis i de pastors que, segons el meu parer, han estat molt encertats, ja que hi donen un toc molt més tradicional i popular. Els dimonis, més que gimnastes desganats, ara són cucs llefiscosos que es mouen contínuament, s'arrosseguen i martiritzen. Els pastors i les pastores ballen amb energia, amb tossuderia, s'enfilen a la taula, volten, volen, criden, riuen... donen molta frescor a l'obra.

També s'ha tingut cura del maquillatge i la perruqueria, sobretot en els dimonis. Hem pogut veure la nova tendència infernal del cabell "crepat", molt adient, així com l'elaboració de petites obres d'art en les cares dels diables. No crec que ho hagi fet el "Casalets" tot sol, oi?

La música també ha acompanyat les novetats d'aquest any i, malgrat que no hi entenc massa, eren molt alegres i ben trobades. Un detall a destacar és un "solo" de saxo a ritme de jazz dins l'infern, sorprenent. Celebro, per altra banda, que hagin conservat les veus en off del final.

He penjat el cartell del programa en aquest bloc expressament i és que, per primer cop, hi ha un programa d'Els Pastorets amb el repartiment dels actors i actrius, els tècnics, director, escenògrafs, coreògraf, etc. Ja era hora! Ara ja no s'hi valdrà allò de...va, pugem-hi el nen perquè surti una estona, o bé, i si avui faig jo de...¿? Certament, m'han dit que els assajos han estat intensos, que es té cura dels detalls, que els actors/actrius estan molt contents perquè aprenen molt.

Segur que em deixo moltíssimes coses, però espero que hagi quedat clar que els aires nous als Pastorets de Berga han estat molt posititus. Han donat consistència i qualitat a un espectacle d'arrel tradicional que ha sabut combinar el to popular amb una genuïna modernitat.

El teatre era ple a bessar, per alguna cosa debia ser...

Felicitats a totes i a tots!

Per a més informació: Web d'Els Pastorets de Berga

Albert Pla a "La Faktoria d'Arts" de Terrassa

La Roqué va insistir que havíem d'anar a veure l'Albert Pla, i com dir que no a la Roqué? Si no hi havia sopar de teatre, alguna cosa havíem de fer, oi, Júlia?

Així que divendres passat cap a la Faktoria a concert. Reconec que, anys enrere, havia memoritzat cançons senceres de l'Albert Pla, i que m'agradaven prou. Però quan el vaig veure amb aquella pinta, amb una mena de sac lligat amb un cinturó, i des de la primera fila, allò, us asseguro que impressionava.

Tenia cançons que jo no havia sentit mai, però els crits dels seguidors incondicionals del costat ja es van encarregar de dissimular el fet que no em sabés la meitat de les lletres de les cançons.

L'Albert Pla té de bo aquest joc que crea amb el públic, creant un personatge vergonyós, infantil i innocent que, realment, aconsegueix de totes totes.

L'acompanyaven una noia (que semblava embarassada de feia poc) que tocava la caixa, i un fenomen de la guitarra espanyola d'origens clarament agitanats.

En fi, que vam passar una bona estona.

Més info
Faktoria d'Arts

"La Ronda" al Teatre Alegria dins els Tallers de L'Institut del Teatre (Terrassa)

Dijous passat, de nou al teatre, per veure un taller dels alumnes de 4t curs de l'Institut del Teatre de Terrassa. Sota la direcció acurada d'en Jordi Vilà, els alumnes van posar en escena l'obra "La Ronda" d'Arthur Schnitzler.

Sincerament, no m'esperava gaudir tant (sí, sí, tant) d'un taller, però així va ser.

L'obra transcorre a través de les relacions amoroses entre els personatges, de forma encadenada, és a dir, i fent un símil amb la rima poètica, estaríem parlant de relacions tipus AB, BC, CD, DE, EF, FG... i així successivament fins a retornar a l'inici, havent completat una "ronda". De manera que cada personatge participa de dues relacions diferents, i en què es mostra, depenent del cas, com a dominador o com a dominant. Veiem, per tant, un mateix personatge en diferents contextos.

El més bonic de l'obra, i crec que és un bon treball de taller, és la posada en escena i la representació simbòlica de la consecució de l'acte amorós i sexual entre els personatges. L'originalitat de les formes que aquesta presenta, a través de l'acrobàcia, de la música i el cant, del gest i el titella, etc, fan que l'espectador se sorprengui i es deixi portar per la plasticitat i la imaginació, amb una sensibilitat que poques vegades es veu en el teatre. Un treball, sens dubte, molt aconseguit i del qual es desprèn una direcció carregada d'idees brillants i de bon gust.

És una llàstima que aquests tallers durin tan poc, perquè són una bona mostra del potencial, encara pur i net, d'una fornada d'actors i actrius que, sota la direcció dels seus mestres, arriben a crear emocions molt dignes.

Molta sort!

"Ventdevall" dins la Mostra de Teatre de Barcelona 2007

Sovint, en les mostres de teatre, trobem, més que grans obres de teatre, la culminació de projectes o tallers d'actors i actrius amb vocació, però sovint, amb pocs recursos.

Un exemple d'aquests tallers, que he vist aquest diumenge passat al teatre Tantarantana de Barcelona, podria ser l'obra "Ventdevall", de la Companyia Unkelele Teatre.

A dalt de l'escenari, una desena d'actors i actrius disposats a oferir el millor d'ells mateixos. Per tant, si fem un càlcul així per sobre, és evident que l'obra havia de durar força, un parell d'horetes.

A mi no em desagraden pas les obres llargues, però si que m'agrada que una obra m'enganxi, de principi a fi, que hi hagi una acció clara que justifiqui l'espai i el temps. Però, en aquest cas, vaig tenir temps per pensar en les galetes boníssimes que tenia al bolso (i que em vaig acabar menjant...).

Tot i així, hi havia moments bonics, idees bones, petites interpretacions ben trobades, però la unitat... bé, no sé, posar els titelles amb calçador, potser no calia. Ni tampoc la invasió poc subtil al públic, cinc minuts abans de concloure l'obra.

Ara bé, confesso que l'esquer que em va fer picar per anar a l'obra, era veure en acció el meu profe de teatre, el Juanma, i per això, ja va valdre la pena.

Ja ho diuen, que s'aprèn dins i fora de la classe, per tant, vaig gaudir de la seva interpretació. Com alguns dels actors de l'obra, el Juama té unes dots gestuals molt desenvolupades i, observant-lo dalt de l'escenari, crec que em va donar bones pistes per incorporar a la nostra propera obra "El casament dels petits burgesos" de B. Brecht, que ell dirigirà.

Reconec que això d'avui no ha estat ben bé una crítica, sinó un parlar per un mateix, així que, fugiré amb un cop de vent, recreant el moment final, i potser el millor, de "Ventdevall".

FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFF!!!!!!!!

Per cert, si us animeu a anar a veure "Ventdevall", seràn al Teatre del Raval a partir del dijous 20 de desembre i durant un mes. Va! Aneu-hi, que fa riure!